“Sap que vaig on mor gent”

Infermera, psicopedagoga i mare de la Vera, de 8 anys. Treballa com a adjunta a la direcció infermera de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Ha viscut en primera línia hospitalària la pandèmia del covid-19

Vam canviar de domicili i al començar el confinament feia poques setmanes que érem al pis nou. Estàvem molt contents però també ens sentíem estranys. Aquestes setmanes de confinament han anat bé per fer que la Vera anés conquerint el nou espai, perquè tenia por i obria tots els llums per anar d’un lloc a un altre. Ara tenim terrassa i això ens ha donat molta vida.

S’ha adaptat bé?

Ho ha portat molt i molt bé. Han fet un gran equip amb el seu pare. Un dia vaig arribar a casa i la Vera a soles em comenta: “Tinc problemes amb el pare”. Em va fer gràcia. Semblava una confessió de parella. Li vaig preguntar quins eren els problemes. “Em fa menjar sa, seguir horaris i rentar-me les dents”.

Lògic.

A les vuit, quan sortim a aplaudir, algun cop em diu: “T’aplaudeixes a tu mateixa”.

I a tu, quins pensaments t’han rondat pel cap?

A l’hospital he pensat més d’una vegada que era una sort que aquest virus no afectés gaire els nens. Quan no sabíem si tindríem respiradors per a tots els malalts, pensava en què passaria si haguéssim arribat a l’extrem d’haver de triar entre intentar salvar la vida d’un nen per sobre d’un altre.

Uf, quina situació tan horrible.

Crec que això ho pensava perquè soc mare. A l’hospital tot era tan estressant i complicat que no tenia gaire temps de pensar en la meva filla. Hi pensava en els trajectes d’anada i tornada, que era quan em connectava emocionalment amb ella. A la tornada només desitjava arribar ràpid i parlar amb ells. Algun dia viatjava jo sola en un autobús d’aquells dobles. Tot era molt trist.

Quines preguntes et fa la Vera?

Ella no ha acceptat gaire bé que jo treballi a l’hospital. Em diu que no hi vagi, que ningú surt a treballar. Jo li explico que la feina que hi fem és important, que intentem que persones malaltes es curin. Han sigut jornades molt llargues i gairebé no ens vèiem. Em diu que les mares dels seus amics treballen a casa o van a la feina una setmana sí i una altra no.

Ha passat por per tu?

Una nit em va dir que no volia que anés a l’hospital perquè podia agafar el coronavirus. Li vaig explicar que em protegia molt, que duia mascareta, que em rentava molt les mans. Però sí que vaig pensar en alguns moments en aquesta possibilitat. Li vaig dir que si passava m’estaria a casa en una habitació, que ho passaria com la grip.

I ho va entendre?

A l’escoltar la meva resposta em va abraçar i em va dir plorant que no volia que em morís, que no volia que anés a treballar. Els nens ho capten tot. Per molt que intentava donar-li seguretat i explicar-li les coses sense exagerar, per molt que hem vigilat la informació que li arribava, ella era conscient que estava morint molta gent i sabia que la seva mare anava on es moria la gent.

Havia de ser molt dur per a ella.

Aguantant l’emoció com podia, li vaig dir que això ara mateix no passaria, que no em moriria pel coronavirus. Però la seva resposta em va fer plorar. Em va dir: “Et tindré a la memòria i mai t’oblidaré, mama”.