Nacionalitzar, un verb estètic
Més que assumir el control de Nissan el que caldria és omplir el buit que deixa, reconvertir en lloc de nacionalitzar. També són notícia Pablo Iglesias, Xavier Domènech, Pimec i Varoufakis, i Jean Echenoz
by Joan Serra CarnéRep el butlletí cada matí al teu correu
El tancament de les plantes de Nissan a Catalunya -irreversible si atenem a les consideracions de Gianluca De Ficchy, president de Nissan Europe- és un cop sever a l'economia catalana, que arriba en un moment de dificultat extrema, amb l'atur disparat i les previsions econòmiques apuntant mals averanys. La lluita sindical intentarà frenar el que la companyia veu com a inevitable -venen temps de mobilitzacions per fer-ne inassumible la marxa- mentre les administracions s'afanyen a coordinar-se. La Generalitat i la Moncloa diuen que van a la una, per bé que la mala notícia no ha sorprès ningú, tot i el malestar pel comportament de la companyia. L'amenaça de Nissan era latent des de feia gairebé una dècada.
El pes específic de Nissan -representa l'1,3% del PIB, i 3.000 llocs de treballs directes i uns 20.000 d'indirectes- obliga el Govern i l'Estat a actuar amb intel·ligència. Les solucions hauran de ser més productives que les mesures preses per evitar-ne el tancament. Els 74,5 milions que hi ha abocat la Generalitat en els darrers 20 anys -la xifra real de la inversió pública- no han tingut una resposta empàtica de l'empresa en forma de negociació. El que deia la companyia al gener no anava per aquí, diuen a Madrid i Barcelona. Els governs -tots, perquè Pedro Sánchez també ha quedat en fora de joc en el cas Nissan- fa temps que actuen sense ascendent amb les multinacionals. La seva tasca hauria de ser confegir una estratègia amb recorregut, que pensi en afavorir la creació de llocs de treball i l'atracció de valor afegit.
I, per mirar endavant i desplegar solucions quirúrgiques, fan més feina les idees que els tòpics. Aquest dijous, després de l'anunci de Nissan, es va conjugar molt el verb nacionalitzar. És un verb estètic, que van fer servir, sense omplir-lo de contingut, diverses veus de l'esquerra catalana i espanyola, com Gabriel Rufián (ERC), Vidal Aragonés (CUP) o Íñigo Errejón (Més País). Nacionalitzar Nissan és una manera de dir que cal fer tot el que calgui perquè Nissan no marxi. Però les paraules signifiquen el que signifiquen. És una quimera plantejar que l'administració pugui exercir de productor (i venedor) de la indústria automobilística.
Més que assumir el control de les plantes de Nissan el que caldria és omplir el buit que deixa la companyia si finalment compleix la seva paraula. Reconvertir en lloc de nacionalitzar. I això implica garantir l'ocupació amb fórmules imaginatives, com la que es va trobar anys enrere a Viladecavalls quan Sony va acomiadar-se. La plantilla d'un miler de treballadors va deixar de fer televisors per produir components per als sectors de l'automoció, l'electrònica, la construcció i l'energia. Les administracions van saber afavorir que Ficosa i Comsa Emte vestissin d'activitat el que Sony deixava despullat.
Exercir el lideratge públic vol dir actuar pensant sempre en el benefici col·lectiu, sense quedar emmanillat per l'estètica. La plantilla de Nissan, i les empreses del seu entorn que s'hi juguen el pa, ho agrairan.
Avui no et perdis
» L'ofec de Nissan castiga Catalunya; per Pep Martí.
» La xifra real d'ajuts de la Generalitat a Nissan: 74,5 milions en 20 anys; per Roger Tugas.
» Opinió: «Reivindiquem la nostra indústria»; per Elena Massot.
» Opinió: «Multinacionals i Estats»; per Josep Huguet.
» L'ingrés mínim vital, una urgència en plena urgència; per Sara González i Andreu Merino.
» Què és l'ingrés mínim vital? Cinc preguntes amb resposta; per Sara González i Andreu Merino.
» Degoteig d'escoles que es neguen a obrir en la recta final de curs; per Bernat Surroca.
» Reportatge: L'amenaça de tornar a viure al carrer després de l'epidèmia; per Andreu Merino.
» Barcelona condemnarà l'expulsió de gitanos de França mentre Valls era ministre d'Interior; per Andreu Merino.
» Reportatge: Treure la mare de la residència; per Carles Fiter i Sergi Cámara.
» Perfil: Grande-Marlaska, el jutge que era «deep state»; per Bernat Surroca.
» Opinió: «Negociar amb 'colpistes'»; per Oriol March.
» Els 10 documentals esportius que no et pots perdre si has gaudit amb «The Last Dance»; per Víctor Rodrigo.
El passadís
Convidat de luxe el d'aquest dijous a la Pimec. La patronal de la petita i mitjana empresa va organitzar una trobada digital amb l'exministre d'Economia grec i referent de l'esquerra altermundista, Yanis Varoufakis, que es va sotmetre a les preguntes d'alguns dirigents empresarials. La crisi de Nissan va sobrevolar l'acte, que va tenir absències forçades pel tancament de les plantes a Catalunya. Els secretaris generals de CCOO, Javier Pacheco, i d'UGT, Camil Ros, no hi van poder participar. Varoufakis va fer una referència a Nissan, com a exemple d'una manca de política comuna a Europa: "El govern espanyol no pot ajudar Nissan ni impedir que se'n vagi perquè no té diners". L'altre protagonista de l'acte van ser les dificultats tècniques en el so, que van fer difícil de seguir l'esdeveniment. Potser això va evitar que els interlocutors patronals escoltessin prou bé l'afirmació del polític grec que "el capitalisme s'està autodestruint".
Vist i llegit
El pacte amb Bildu per l'abstenció en la pròrroga de l'estat d'alarma a canvi de la derogació de la reforma laboral -matisat després pel PSOE i defensat tant per Podem com pels abertzales- va fer córrer moltes reflexions. Xavier Domènech hi aprofundia en un article al diari Ara, amb una lectura serena del moviment de Bildu que, al seu parer, trenca l'aïllament al qual se sotmetia la formació basca al Congrés. Per Domènech, el partit d'Arnaldo Otegi va aconseguir amb "un sol cop posar-se al centre del combat polític de tot l’Estat". "Sabia que aquesta era precisament la millor manera d’arribar a una part de les classes populars del seu país i de forçar el canvi polític en l’actual correlació de forces al Congrés i al govern central", sostenia el text de l'exdirigent dels comuns, que recordava que "la política és en gran part moviment, i no una mena de reedició constant i sobreactuada d'una The Clone Wars legitimista".
El nom propi
Tot i que els canvis a la cúpula de la Guàrdia Civil ordenats per Fernando Grande-Marlaska han agitat la setmana política a Madrid -amb peticions de dimissió del ministre incloses-, Pablo Iglesias ha estat el protagonista dels dos episodis de més tensió al Congrés. Dimecres, Cayetana Álvarez de Toledo va etzibar-li que era "fill d'un terrorista" en una picabaralla dialèctica a la cambra baixa i, aquest dijous, el vicepresident espanyol va topar amb la ultradreta a la comissió de reconstrucció. El líder de Podem ja havia acusat el PP a la sessió de control d'alimentar una "insurrecció" contra el govern en plena pandèmia, un discurs que ahir va guanyar decibels quan va acusar Vox de voler fer un "cop d'estat". Iván Espinosa de los Monteros va abandonar la comissió, enutjat per la resposta d'Iglesias, la veu més bel·ligerant de l'executiu de coalició davant l'ofensiva de desgast de PP i Vox. Per cert, en la mateixa comissió, el secretari general de Podem va insistir en l'impost a les grans fortunes, i va defensar el diàleg amb Puigdemont, i la vigència del paper de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart en el debat polític a Catalunya.
Els imperdibles
Ara que les sèries documentals desgranen biografies d'icones de l'esport amb èxit, cap de tan elogiada com The Last dance sobre Michael Jordan, és bon moment per reivindicar també els retrats literaris. La mostra de títols és extensa, però la recomanació d'avui se centra en l'obra de Jean Echenoz i la biografia novel·lada d'Emil Zátopek, l'atleta de fons més important de tots els temps. A Correr (Anagrama), Echenoz descriu amb la mateixa agilitat que demostrava l'estrella txecoslovaca l'ascens i caiguda de Zátopek, tan esportiu com vital, víctima dels recels del poder soviètic. L'escriptor descriu amb riquesa l'estic poc ortodox de córrer de Zátopek -guanyador de tres medalles d'or als Jocs Olímpics de Hèlsinki- i també l'angoixa d'un ciutadà atrapat pel mite. Gaudiu-ne, val molt la pena. Bon cap de setmana!
Joan Serra Carné
redactor en cap de NacióDigital
Vols rebre els butlletins de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per subscriure-t'hi