Una batalla sense èpica

No sé on tinc el cap perquè, a més d’escriure fa uns dies el nom de Balzac en lloc del de Stendhal com autor de La cartoixa de Parma, ahir vaig tenir un altre lapsus en canviar Lluis XVI per Lluís XIV: vaig capgirar l’ordre del palet (o no sé si m’havia quedat fixat en algun lloc del cervell el nom del Rei Sol en haver-hi fet referència feia poc a propòsit del film d’Albert Serra que reconstrueix la seva mort) i, encara que ho rellegís, no me’n vaig adonar, cosa que a vegades succeeix per molt que els ulls passin per sobre de l’error. Havent de conviure amb els meus errors, espero la comprensió dels lectors suposant que s’hi poden reconèixer. En fi, uns tres anys i mig després de l’esclat de la Revolució Francesa el juliol del 1789, el ciutadà Lluís Capet (com va ser anomenat per la Convenció Nacional, que, remarcant-ho la Constitució del 1791, va limitar el seu poder, que així emanava del poble i no de la invenció de cap “gràcia divina”) va ser guillotinat, junt amb la seva esposa, després d’un procés que va jutjar-lo de diversos càrrecs, entre els quals conspirar amb l’imperi austríac, en guerra contra la França revolucionària havent impulsat Leopoldo II, germà de Maria Antonieta, una croada monàrquica.

Pel futur Stendhal, com explica evocant la seva infantesa a La vida de Henry Brulard, Lluís XVI era un traïdor i per això desitjava la seva mort. Des de la finestra de la casa del seu avi, a la plaça Grenette de Grenoble, el nen Henry Beyle veia passar regiments de l’exèrcit francès i, estimant-los amb tendresa, imaginava que el rei volia que fossin derrotats pels austríacs. Pocs anys després, durant l’expansió napoleònica, va formar part del regiment de dragons establert a Milà. No li va agradar la vida de regiment i va tornar a Grenoble, però va reprendre el seu servei a l’exèrcit bonapartista assumint càrrecs administratius que li estalviaven la vida del campament. Tanmateix, va seguir part de les campanyes de Napoleó i és així que va assistir a la retirada de Rússia. Aquestes experiències de Henry Beyle van servir-li, un cop va convertir-se en Stendhal, per escriure el cèlebre episodi de la batalla de Waterloo a La cartoixa de Parma. En una vintena de pàgines, la descriu seguint l’heroi de la novel·la, Fabrizio del Dongo, sense que precisament hi hagi cap heroïcitat. Es considera que, per primer cop, una batalla (Fabrizio, desconcertat en tot moment, ni tan sols sap si hi ha assistit) és descrita sense cap mena d’èpica. Aquesta desmitificació és fonamental per a la sensibilitat moderna, tot i els múltiples intents de restituir l’èpica bèl·lica.