“L’educació és el repte de comunicació més gran”

• Periodista, biògraf i guionista d’èxit, Pep Blay torna a les aules com a professor de secundària a l’institut Jaume Almera de Vilassar de Dalt. D’idees mai no n’hi falten

Com explica als alumnes llibres com ‘Lo somni’, de Bernat Metge?
Apagueu els llums. Abaixeu les persianes. Avui entrarem en el món dels somnis per conèixer un llibre que va canviar la narrativa catalana fa més de sis-cents anys: Lo somni, de Bernat Metge. Encenc el projector. A la pantalla, comença un videoclip del DJ Avicii, Wake me up (“Desperta’m”), amb la lletra subtitulada. Els alumnes somriuen. Alguns es mouen amb ganes de ballar i n’hi ha que canten en veu baixa.
Avicii i Bernat Metge?
Avicii diu que el seu ritme de vida, 24 hores punxant i ballant, és una nit eterna i ja no sap distingir si està vivint o està somiant. Vol despertar-se. Quan acaba el vídeo, parlem d’això i de com el somni va superar Avicii: va morir als 28 anys. Alguns alumnes s’impressionen, i parlen de fins on pot arribar el sentiment de culpa. Aleshores, amb tots ficats dins el tema, explico la història d’El somni, de Bernat Metge: l’autor està dins un somni i des d’allà es fa preguntes i respostes per trobar justificació al que ha viscut... A l’examen de la primera avaluació, la majoria van triar l’opció de comentari de text de Bernat Metge i el van fer molt bé. Tots havien parat atenció.
Després de ser guionista, biògraf i periodista, ha passat a l’educació. Com la veu?
És el repte de comunicació més gran. Quan faig de guionista, escriptor o periodista no estic davant de les persones que reben la meva obra. En canvi, quan vaig a l’institut, tinc els alumnes cara a cara, i veig perfectament quan es motiven o quan s’avorreixen. L’haig d’encertar i saber rectificar al moment! Llavors és immensa la satisfacció que es produeix quan hi ha feedback, quan ens sentim còmplices i quan veig que es motiven per un poema de Verdaguer o per les aventures del Tirant. És brutal! Però també sento que s’han de fer molts canvis en el sistema educatiu. Quan vaig entrar per primer cop en una classe i vaig veure la pissarra i els pupitres distribuïts igual que quan jo anava a l’institut fa quaranta anys, vaig pensar que entrava en el túnel del temps.
Tradicionalisme per inèrcia?
Em sembla un món conservador que funciona per inèrcies. M’agradaria que un institut fos un espai on els adolescents trobessin l’ambient necessari per motivar-se i que hi anessin il·lusionats. Només s’ompliran de coneixements si estan disposats a obrir-la! I sincerament: és una utopia pretendre que amb 15 anys disfrutin de Ramon Llull de dues a tres del migdia, amb els estómacs bramant, al final d’una jornada que han començat a les vuit del matí i asseguts en pupitres que els van petits. Això és més complicat que escriure una novel·la o fer el guió d’una sèrie documental sobre el Barça o el Manchester City per a plataformes de televisió mundials! Si no vull que desconnectin, l’única opció que tinc és reinventar-me la classe.
Quina és la solució?
Al final, l’èxit de l’educació actual rau en la clau de sempre: els mestres. Per molts sistemes i per molts mitjans que hi hagi, el que més importa són les persones. Perquè jo també he estat alumne i m’adono que només porto a la motxilla allò que em van ensenyar els mestres amb qui vaig empatitzar i van aconseguir estimular-me. Per això intento que, malgrat tot, els alumnes es deixin atrapar, ni que sigui per uns minuts, per la literatura i l’escriptura que a mi tant m’agrada. És clar que tinc la sort de treballar en un institut com el Jaume Almera, on això és possible. Tant per l’entorn professional que m’ho permet com pels meus alumnes, que són uns cracs. Em tenen guanyat!
Com hem d’acostar la literatura i les disciplines artístiques a joves motivats per altres àmbits?
No hi ha una fórmula única, depèn de la personalitat pròpia del mestre, de l’institut i del grup d’alumnes. A mi la que em funciona és arribar-hi des dels seus referents culturals quotidians, aprofitant tot el meu bagatge com a periodista musical, escriptor i com a guionista de televisió. El primer dia de classe els demano una fitxa tècnica on m’escriuen una llista de tot allò que els motiva: música, sèries, pel·lícules, llibres, videojocs, viatges, aficions, ideals, somnis... I a partir d’aquest tresor, jo aprenc d’ells i ells de mi.
Reciprocitat?
Ells em porten al seu terreny, i des del seu terreny jo puc anar a parar al meu, que és la literatura i l’escriptura. A les meves classes sovint veiem videoclips i parlem de les històries que s’amaguen al darrere de les cançons. També poso a la pràctica el que he après treballant en sèries documentals: plantejo cada classe com el guió d’un capítol. Ha de mantenir el ritme perquè en cap moment s’avorreixin els alumnes. I cada trimestre és una temporada: he de mantenir l’interès d’una classe a l’altra. Aquest any, però, amb tanta vaga, el procés i el coronavirus ho han posat molt difícil.
Vostè és filòleg de formació i es va moure en disciplines com el periodisme, la música pop o la televisió. On són els límits?
Costa de trobar-los. He escrit biografies de músics en formats novel·lats, com les de Sopa de Cabra, Els Pets, Bunbury i Albert Pla. Les meves novel·les, com ara Vampíria Sound, Eròtica Mix i Pretòria, estan plenes de referències periodístiques. En els guions de televisió busco la ficció dins la realitat perquè els documentals enganxin com pel·lícules. Els límits estan difosos. A les classes de literatura ho comprovem sovint. Per parlar dels trobadors, vaig començar recitant Milionària , de la Rosalía, com si fos Shakespeare, i de cop ens vam trobar en el debat: són les estrelles del pop els actuals trobadors? Van ser els trobadors les primeres estrelles del pop? M’agrada fomentar l’esperit crític dels alumnes a partir del trencament dels límits, posant en dubte el que es dona per establert. Els adolescents tenen un esperit rebel que per als pares pot ser un maldecap, però per als mestres pot ser un trampolí cap al coneixement.
Què recomanaria per fomentar la motivació i evitar la indiferència?
Podria parlar de l’aplicació de les tecnologies o de l’atenció a la diversitat, però em sembla que la resposta és molt més senzilla: explicar coses que t’agradin i t’apassionin. La motivació es contagia. Aquesta és l’essència de ser mestre.
Sé que està provant fórmules didàctiques. S’han de barrejar més els interessos dels nois amb les matèries lectives?
I tant! Durant aquest trimestre de confinament, això ha estat clau! Amb podcasts, missatges de veu i un programa d’edició de so gratuït hem fet polipoemes col.lectius a partir de recitats de Carner o Casasses, i ens ho hem regalat per Sant Jordi. Hem disfrutat d’aquesta manera de fer poesia més semblant a la gravació d’un cantant de pop que a la d’un intel·lectual lletraferit! També hem utilitzat el mòbil i les xarxes perquè els alumnes treballessin junts malgrat el confinament, i entre ells han creat vídeos inspirats en la lectura de Frankenstein. Ara que ho veig, la gràcia dels vídeos de Frankenstein és que estaven fets des del punt de vista del monstre, i no dels humans. Cada grup va fer el treball identificat en un monstre: dràcules, harpies, licantrops, zombis, monstres... Des del seu monstre, analitzaven el llibre de Frankenstein. En aquest cas, el cinema ha estat la via perquè llegissin el llibre. I amb els alumnes de taller d’escriptura hem fet un llibre molt especial: Confinats. La seva experiència en el confinament els ha motivat a escriure, s’hi han implicat emocionalment i tothom s’ha mostrat tal com és. Ningú ha copiat! Molts han tret les tensions i sentiments que han acumulat dins i que necessitaven buidar. Uns han escrit fragments de diari, altres cartes a persones que estimen i troben a faltar, d’altres s’han inventat relats apocalíptics... Hem recollit els textos en un llibre en format PDF, Confinats, i estic segur que a la llarga es convertirà en un document molt útil per recordar i per entendre com va viure una generació de joves del Maresme una situació única en la història com la que estem vivint, i que significarà un abans i un després.