Què era el FRAP, l'organització per la qual Álvarez de Toledo titlla de terrorista el pare de Pablo Iglesias?

L'organització va intentar unir l'extrema esquerra però va acabar sucumbint a la lluita armada

La polèmica desfermada per les paraules de la portaveu del PP al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, que ha titllat de "fill de terrorista" el vicepresident segon del govern espanyol i líder de Podem, Pablo Iglesias, ha posat d'actualitat el Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), l'organització a la qual va militar el pare del líder de Podem. Però, què era el FRAP? ¿Era de veritat una organització terrorista?

El FRAP era una organització marxista-leninista creada el 1973 pel Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista). Apostava per derrocar el règim franquista i crear un moviment popular a l'Estat, sense pregonar en un primer moment la violència. El PCE (m-l) va ser la primera escissió al Partit Comunista d'Espanya i la va promoure el 1964 una agrupació de militants que rebutjava la política de reconciliació nacional que impulsava Santiago Carrillo: una transició per acabar amb el franquisme arribant fins i tot a acords amb sectors del règim.

El PCE (m-l), en canvi, mantenia que la conquesta de les veritables llibertats democràtiques a Espanya "només vindria d'un major impuls de la lluita, de la radicalització i de la capacitat popular per imposar la seva solució democràtica i republicana enfront de l'horitzó monàrquic i continuista que es preparava". Des del seu naixement, el PCE (m-l) va encoratjar la tàctica frontista en les seves concepcions polítiques de lluita contra la dictadura.

En aquest context, Julio Álvarez del Vayo, que va ser ministre del PSOE durant la Guerra Civil, va fundar la Unió Socialista Espanyola (USE) i posteriorment el Front Espanyol d'Alliberament Nacional (FELN), organitzacions poc actives que, juntament amb el PCE (m-l), van acabar creant el FRAP. Del Vayo va ser elegit president de l'organització, càrrec que va exercir fins a la seva mort el 1975 al seu exili de Ginebra. El FRAP es va constituir formalment el novembre del 1973, però té el seu origen dos anys abans, el 23 de gener del 1971, quan es va produir una reunió decisiva per a la seva creació. Es va celebrar a París, en un pis propietat del famós dramaturg nord-americà Arthur Miller, amic personal de Del Vayo, i en el qual el president del FRAP residia circumstancialment en companyia de la seva dona, Louise Graa.

En aquesta reunió es van concretar els sis punts programàtics en què es basaria el FRAP: enderrocar la dictadura feixista i expulsar l'imperialisme nord-americà mitjançant la lluita revolucionària, l'establiment d'una República Popular i Federativa que garantís les llibertats democràtiques i els drets per a les minories nacionals, la nacionalització dels béns monopolístics i la confiscació dels béns de l'oligarquia, una profunda reforma agrària sobre la base de la confiscació dels grans latifundis, la liquidació de les restes de l'imperialisme espanyol i la fundació d'un exèrcit al servei del poble.

Des dels seus orígens va protagonitzar múltiples accions contra la dictadura i va denunciar obertament la política, que qualificava de revisionista, de la direcció del PCE que encapçalava Carrillo, a qui acusava d'haver-se apartat de la teoria i de la praxi marxista i d'haver caigut en el  reformisme possibilista, amb l'objectiu d'arribar a compromisos amb sectors de la dictadura. A nivell global, carregava contra la nova URSS i prenia com a model la Unió Soviètica de Stalin i s'inspirava ideològicament en els règims de la República Popular d'Albània i la República Popular de la Xina, aquesta última fins a la mort de Mao Zedong el 1976.

Primeres accions violentes

L'1 de maig del 1973 va cometre el seu primer assassinat. En els enfrontaments entre militants comunistes i la policia durant el Dia del Treballador, un membre del FRAP va apunyalar Juan Antonio Fernández Gutiérrez, de 21 anys, subinspector de la Brigada Politicosocial (BPS), a la rodalia de l'estació d'Atocha de Madrid, en una acció no planejada. El periodista i expert en la lluita antifranquista Roger Mateos deixa clar que "el FRAP no és el braç armat del PCE (m-l), sinó un intent de confluència de les forces antifeixistes d'extrema esquerra". 

"L'atemptat del 1973 no és un atemptat terrorista, no hi havia mandat de la direcció de matar ningú, però durant la manifestació clandestina hi va haver enfrontaments amb la policia armada perquè els seus militants no defugien el cos a cos i un dels seus membres va apunyalar un policia", afegeix Mateos, que ressalta que en cap cas, però, el FRAP "va néixer com una organització terrorista". Per aquest motiu, el periodista rebat que Javier Iglesias, quan va ser detingut el 1973, fos membre d'una organització terrorista. "En aquella època les cèl·lules eren d’agitació i acció revolucionària, no terroristes, que es dedicaven a repartir propaganda", afirma, abans de sentenciar que "no hi havia comandos, tot i que es considerava legítima la lluita armada". 

Les coses canvien dos anys després. El 14 de juliol del 1975, un comando del FRAP assassina amb vuit trets Lucio Rodríguez Martín, agent de la policia armada. Poc després un altre policia és greument ferit i a l'agost diversos membres de l'organització assassinen un tinent de la Guàrdia Civil. "L’estiu del 1975 sí que hi ha ordre de cometre atemptats", relata Mateos. Com a conseqüència d'aquests atemptats van ser detinguts una quarantena de militants del FRAP, entre els quals el que posteriorment seria president del Moviment contra la Intolerància, Esteban Ibarra, o Rafael Blasco Castany, futur conseller de la Generalitat Valenciana pel PP. "Hi havia gent coneguda com Vicente Pérez Plaza, alt càrrec del PSOE i del PP a la Generalitat Valenciana; Ramon García-Bragado; Anna Cabré; Irene Castells, historiadora i germana de Manuel Castells; el periodista Andreu Missé o el cantautor Pedro Faura", revela Mateos. 

Després d'aquelles detencions es van celebrar dos consells de guerra, en el primer dels quals es va condemnar a mort tres integrants del FRAP (Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz), en un judici celebrat a la base militar del Goloso de Madrid. En l'altre, dos membres d'ETA politicomilitar (Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui). Els afusellaments van tenir lloc el 27 de setembre del 1975 i els del FRAP van ser els últims de la dictadura perquè els dos membres d'ETA van ser morts abans. 

Oposats a tot tipus de pacte, fins i tot amb militars demòcrates com la Unió Militar Democràtica o l'Església progressista, la seva intransigència va portar al FRAP, que va tenir un cert pes en les grans ciutats de l'Estat com Madrid, València o Barcelona, a estar cada cop més apartat dels pactes i moviments polítics que s'estaven donant en l'oposició a la dictadura. El triomf de l'operació de reforma política va conduir a la seva dissolució el 1978.