Bunbury: "Ara amb els sentiments a flor de pell hi ha cançons que penetren de manera més profunda"

El músic aragonès publica el disc 'Posible'

Ara com ara, Enrique Bunbury (Saragossa, 1967) no pot defensar les cançons a l'escenari, que és l'espai on ha consolidat una carrera de més de tres dècades. La pandèmia l'ha obligat a ajornar la gira fins al 2021. "Començarem per l'Amèrica Llatina al febrer-març. Als Estats Units hi anirem al maig-juny. I a Espanya i Europa, a l'agost-setembre. De tota manera, estarem pendents de com es desenvolupen els esdeveniments", explica per correu electrònic Bunbury, que tanmateix no deixarà l'any en blanc perquè aquest divendres publica el disc Posible (Warner, 2020).

Com estàs?

Estic raonablement bé. Tot i que, òbviament, sento dolor pels morts i preocupació pels malalts, i per les notícies que m'arriben de diferents països sobre els milions de persones que s'estan quedant sense feina, que passaran a la pobresa o a la misèria. Així que, tot i que no em puc queixar perquè el pa no hi falta, a casa meva, sí que hem de tenir empatia i compassió pel desastre, i hem d'intentar solucionar-lo ja.

On estàs passant el confinament?

A casa, amb la dona i la filla.

Quina música has estat escoltant aquests mesos de reclusió?

Escoltem principalment novetats. Aquest any estic gaudint molt amb el disc de Fiona Apple, el de Tony Allen, el de Perfum Genius... D'Espanya m'han agradat molt el de Triángulo de Amor Bizarro, el de Diego Vasallo i el d'El Columpio Asesino. I de l'Amèrica Llatina, el de Natalia Lafourcade, el de Barbi Recanati i l'últim de Fito Páez, que té cançons a l'altura de les més mítiques del seu repertori.

¿Has reflexionat sobre la funció de la música en aquest futur tan incert?

La funció de la música és la mateixa de sempre. Ajuda, alleuja, acompanya i reflecteix el món que ens ha tocat viure. Òbviament, ara amb els sentiments a flor de pell hi ha cançons que penetren de manera més profunda que quan tenim més distraccions. La meva preocupació pel sector és gran, com ho és pel món que ens espera. Necessitem debat, diàleg, escoltar-nos els uns als altres. I sobren els insults i el sarcasme poc constructiu. També considero que dubtar és necessari per escollir el nostre destí. Institucions, polítics i governants dels diferents països, filantrops de les tecnologies, Big Pharma, FMI, etc., cal anar amb compte amb ells, perquè són personatges sospitosos.

Com t'imagines el primer concert després de...

Els primers concerts que es facin i que gaudirem com a públic o com a músics seran memorables. Emocionants. Necessitem tocar-nos, abraçar-nos, cantar junts i somiar en un món millor.

Tot i que les vas compondre abans, ¿algunes cançons de Posible poden reinterpretar-se en clau de pandèmia? És a dir, ¿creus que hi ha cançons que poden agafar un significat diferent en aquesta nova realitat?

Posible no és un disc en clau social, com sí que ho van ser Palosanto (2013) i Expectativas (2017). Moltes de les cançons d'aquests dos discos sí que tenen connexió directa amb el que estem vivint aquests mesos, malauradament. Pel que fa a Posible, les seves cançons són més introspectives i crec poden ajudar en aquests dies de soledat i reflexió. Això és el que esperem els creadors: servir, ser útils, encara que no sigui de manera tangible.

¿Des de quin sentiment has fet aquest disc?

Volia fer un disc contemporani, més minimalista i centrat en la síntesi i els teclats. I en els textos, mirar cap a dins, reflexionar sobre les possibles versions d'un mateix que deixem passar i les que tenim pendents, personalment i professionalment. La gent sempre fantasieja imaginant-se com serien les coses si hagués estudiat una altra carrera o no hagués tingut fills o visqués en una altra ciutat o es dediqués a la jardineria. D'aquí sorgeixen moltes de les preguntes que apareixen al llarg de l'àlbum.

¿Fins a quin punt influeix en les cançons el fet d'estar gravades a Texas? Com s'infiltren en les cançons els paisatges del lloc on les compons?

És el tercer disc que gravo a Sonic Ranch, després de Licenciado Cantinas (2011) i Expectativas, i em semblen discos molt diferents entre si. Encara que crec que gravar a Texas, en un ranxo de nous pacanes, aïllat del món a la frontera amb Mèxic, és difícil que no influeixi. Però crec que principalment és l'aclaparador equip tècnic i humà de l'estudi el que ha fet possible que, amb idees i repertoris tan diferents, hagi pogut desenvolupar diferents inquietuds amb diferents visions i sonoritats.

Vas començar la carrera en solitari amb Radical sonora, un disc on l'electrònica tenia un paper molt rellevant. Més de vint anys després, a Posible també hi ha una presència significativa de l'electrònica. Què buscaves amb aquest tipus de producció?

És cert que són els dos àlbums amb so més electrònic, encara que crec que les diferències també són evidents. Radical sonora era un disc molt més rock, amb influències en els ritmes del drum'n'bass, el trip-hop i la música industrial. Posible no té pràcticament res de rock, ni d'aquells ritmes. Crec que Posible és un àlbum molt més personal, tant en el so com en el contingut. El que buscava per al disc nou era un context contemporani, actual, en què els versos, més reflexius i poètics, poguessin explicar i transmetre el meu lloc en el món i en el moment musical que ens ha tocat viure.

I quina importància has volgut donar-li al saxo en aquest disc? Apareix en moments molt especials.

Santi del Campo va entrar a formar part de la banda a Expectativas i va entendre a la perfecció el seu paper, sense apoderar-se de la cançó i oferint pinzellades i textures. Ell tocava (i cantava) amb Especialistas, un dels pocs, si no l'únic grup espanyol que va incloure l' afrobeat i altres influències africanes en els seus àlbums. Incloent el saxo a la banda, la meva idea era afegir sonoritats de jazz i de l' afrobeat, així com també de la new wave novaiorquesa.

Què has après de les capacitats expressives de la veu en els últims anys?

La veu és un instrument físic amb el qual parteixes d'una sèrie de limitacions i potencialitats. Treballar i aprendre a fer servir el teu instrument és important, i els anys m'han servit, més a poc a poc del que hauria desitjat, per trobar el meu lloc i transmetre més i millor. Això crec o això intento, almenys.

Al llarg del disc van apareixent conceptes relacionats amb la resistència, la persistència (" Si veo mi casa arder, la vuelvo a construir y la vuelvo a perder") i la convicció. Penso en cançons com Mariachi sin cabeza, Arte de vanguardia (" Vivir tan al margen de todo como pueda") i Los términos de mi rendición (" Es difícil derrotar a alguien que no se rinde"). Et sents així, com un resistent?

Crec que tots els que portem uns quants anys fent discos som supervivents. No només perquè la indústria espanyola té la mida que té sinó perquè, en la professió, madurar, créixer en públic, fins i tot envellir, és un destí al qual només uns pocs tenen accés.

Per cert, ¿qui és aquest Mariachi sense cap a qui cantes perquè s'ho mereix?

És una cançó basada en la meva relació amb un amic de la bohèmia mexicana. Amb poca fortuna en l'àmbit professional, però amb un cor enorme. És un gran coneixedor del submón del Mèxic bizarro i delirant. Es mereixia una cançó, com a mínim!

" Ahora que uno se explota a sí mismo y cree que está realizándose", cantes a Los términos de mi rendición. Què vols expressar en aquesta cançó, en la qual també dius que has renunciat a massa coses en els últims anys fent un esforç brutal per a un resultat modest?

És una de les meves cançons favorites del disc. Crec que ajuda a tancar-lo amb el sentiment adequat. Una barreja de decepció, esperança i indiferència.

¿ Los términos de mi rendición i Como un millón de dólares són cançons complementàries?

No ho havia pensat, però sí. D'alguna manera pot semblar que Como un millón de dólares parla d'un personatge que vol introduir-se en el món de l'espectacle a la ciutat de Los Angeles, esperant ser descobert. I a Los términos de mi rendición el personatge ja en surt, d'aquest món, com acomiadant-se o disposat a fer-ho en qualsevol moment.

A la cançó Deseos de usar y tirar cites Nick Cave. Sempre he pensat que hi havia una connexió entre vosaltres. Nick Cave va integrar en el rock tradicions com les murder ballads i la cançó de taverna, i tu ho has fet amb el bolero, com fas en aquesta cançó. Què t'atreu de Nick Cave?

M'afalaga que pensis en una connexió entre Nick Cave i jo, i t'ho agraeixo. He seguit la carrera de Nick Cave des dels seus principis amb Birthday Party, pràcticament en temps real, comprant els seus discos quan sortien al mercat, amb devoció. Ara ja no és tan estrany dir-ho, però em sembla un dels pocs autors de la seva generació amb una obra comparable a la d'inqüestionables com Bob Dylan, Neil Young, Tom Waits, David Bowie... Crec que Nick Cave pertany a la branca fosca de l'arbre de la cançó popular, com Johnny Cash o Leonard Cohen anteriorment. Sento una especial predilecció per aquesta herència, de la qual als vuitanta es van alimentar també Depeche Mode o Joy Division i als noranta PJ Harvey o Mark Lanegan, per posar exemples coneguts per tots.

¿En quin moment de la teva carrera diries que et trobes? Per exemple, comparat amb el recorregut d'altres artistes com el mateix Nick Cave o PJ Harvey.

Penso que em queden uns quants discos bons per fer. Crec que estic en un bon moment artístic. Així és com em sento, encara que puc estar equivocat, esclar. Pel que fa a comparar el meu moment amb algun de la discografia de Nick Cave i PJ Harvey, potser estic en el meu Dig Lazarus dig o en el meu Is this desire? No ho sé, és un joc comparatiu difícil i molt injust. Caldrà perdonar l'atreviment d'entrevistador i entrevista.