Les mascaretes màgiques

“Hi havia una vegada una mare que tenia una filla única. Aquella jove havia trobat el seu camí laboral gràcies a diversos mòduls professionals que l’havien ensinistrat en tasques variades de l’àmbit sanitari. I un dia va començar a treballar, a portar bata d’hospital i a comprovar que el que havia après servia als altres. I estava feliç. Poc temps després, una terrible pandèmia es va estendre per tota la faç de la terra i a remolc de la malaltia es van estendre la por, una incertesa majúscula i un trasbals mai vist en la vida de les persones. Tot va canviar de la nit al dia. Les cases eren el refugi de la majoria de la població. Les finestres es van transformar en els ulls per mirar el món i les distàncies que recorria cadascú es van fer minúscules.

De seguida, la filla d’aquella mare va ser cridada a treballar a primera línia, a l’hospital comarcal, just on atenien els que quedaven infectats per un virus molt perseverant que s’infiltrava per tot arreu. Aquella situació va arribar tan de sobte que faltaven mans per fer cures, llits per als malalts i —fins i tot— material per als cuidadors. Just el primer dia de feina, la jove va arribar a casa amb un gran neguit perquè no tenien assegurades les mascaretes per barrar el pas a aquella bèstia invisible. Aleshores, durant la nit, la mare va remenar armaris i calaixos i amb un tutorial de Youtube va cosir una mascareta de coloraines perquè la noia la usés l’endemà quan anés a treballar.

Tan bon punt la van veure els seus companys, li van fer grans festes. Era tan bonica, la mascareta, i estava feta d’un teixit tan dens que no hi havia cap virus que la travessés. De seguida, doncs, li van preguntar si els en portaria per a ells i ella li ho va demanar a la mare. Al cap de dos dies, tot el personal sanitari lluïa unes mascaretes multicolors que els protegien del perill i que arrencaven grapats de somriures afectuosos dels malalts, perquè a través d’aquell estampat se sentia l’olor de les flors que la primavera estava escampant pels camps, lluny de tothom.

Al cap de moltes rentades i de moltes hores de combat, les mascaretes màgiques van quedar guardades en calaixos. Ningú no va gosar llençar la seva. Com podien fer desaparèixer el seu escut protector i l’animador de les hores més tristes? Per sort, les mascaretes de flors només s’havien contagiat de l’heroïcitat dels que les lluïen.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.”

Què faríem sense les històries, veritat? Les narracions ens han alimentat des de l’inici dels temps. Els dibuixos a les coves prehistòriques ens ho confirmen. Som espectadors àvids de relats i en consumim a totes hores gràcies a les pel·lícules, a les sèries de les plataformes en voga, als llibres, als programes d’entreteniment, a les xarxes socials i a les revistes del cor o per les xafarderies que ens expliquem en converses privades. Tot el dia fabulem o busquem trobar faules que ens entretinguin o que ens distreguin del que no tenim ganes de mirar. Els relats ens fan més feliços.

Aquest relat, però, està inspirat en fets reals. Una companya de feina va cosir algunes mascaretes per a la seva filla, efectivament. Però també ens va arribar notícia de cosidores professionals que van deixar les seves comandes a banda i es van posar a fer-ne en cadena per pal·liar el desproveïment de material que han patit els nostres hospitals. També hi ha empreses privades que es van oferir a fabricar bates o bé enginyers que des del primer moment de la crisi es van inventar ginys per al personal que ha tingut contacte amb els malalts. Al marge de les reflexions polítiques que es derivaran de la gestió d’aquesta situació dramàtica, haurem de vetllar —a partir d’ara més que mai— pel bon funcionament de la sanitat pública. També seria un gran detall continuar estant agraïts als petits herois anònims que han fet pinya en aquesta lluita.

Ara mateix, doncs, les mascaretes podrien convertir-se en el símbol de la solidaritat d’alguns, però sobretot de la capacitat de resistència dels professionals sanitaris que estan fent front a la plaga, la qual ens ha agafat a tots ben confiats en el nostre món segur. Tant de bo que les guardem en el record, aquestes mascaretes.