L’amor i els comunicats de guerra

by

Tinc mig aparcada la lectura de La cartoixa de Parma perquè, acabant-se aquesta setmana el període de docència que estic fent com puc a través de videoconferències comptant amb la generositat i paciència dels estudiants, ja tinc plena la bústia del correu electrònic de textos per llegir, comentar i, en fi, avaluar. Assumint aquesta inesperada tasca de professora on-line que s’afegeix als deures habituals, em recordo com l’estudiant adolescent (a l’institut) i jove (a la universitat) que, arribant la fi de la primavera, tenia un munt de treballs i exàmens per fer mentre només tenia ganes de sortir al carrer i enamorar-me. Em compadeixo dels meus alumnes en aquestes circumstàncies mentre se’m fa present que, per Henry Beyle, les experiències humanes més importants passen per l’Amor, una idea que, practicant-la al llarg de la seva vida mantenint diverses relacions entre l’acompliment i la promesa o la carnalitat i la sublimació, va reflectir en bona part dels textos escrits amb el pseudònim de Stendhal.

Asseguda a la taula on treballo hi veig l’exemplar de La cartoixa de Parma que em va arribar de la cooperativa Papyrus, concebuda per allargar la vida dels llibres, de manera que algú se’n va despendre, potser junt amb altres llibres de la col·lecció MOLU, pel motiu que sigui. Aixeco la vista i observo els prestatges atapeïts de llibres, DVD, discos compactes i papers. Em costa molt de desprendre-me’n. M’hi aferro obsessivament, potser massa, però sovint trobo una justificació per fer-ho. Entre aquests prestatges, part dels quals desendreçats, vaig descobrir recentment en un lloc inesperat una monografia de Balzac escrita per Pilar Gómez Bedate i publicada fa quaranta anys a la col·lecció Conocer de l’editorial Dopesa. Llegeixo en el llibre de l’escriptora i professora Gómez Bedate que Henry Beyle havia admirat el Napoleó jacobí, però que va decebre’l en convertir-se en emperador tirànic. La decepció també li va arribar a través dels interessos miserables dels seus alts càrrecs militars, que va conèixer formant part de l’exèrcit napoleònic. A Vida de Henry Brulard, autobiografia de Henry Beyle emmascarat amb un altre pseudònim, Stendhal escriu: “La posteritat no sabrà mai la niciesa d’aquests herois dels comunicats de guerra de Napoleó i com me’n reia en rebre a Viena, Berlín o Moscou el Monitor que quasi ningú rebia a l’exèrcit perquè no pogués burlar-se de les seves mentides.” Què n’hauria pensat, dels comunicats dels generals de l’exèrcit espanyol en relació amb la seva guerra contra la Covid-19? I dels informes de Pérez de los Cobos?