Els ex consellers de la Generalitat compareixen davant del Tribunal de Garanties (1935)

De la crònica d’Irene Polo (Barcelona, 1909 - Buenos Aires, 1942) enviada per telèfon, avui fa 85 anys, a L’Instant (27-V-1935). Deu dies després, el Tribunal de Garanties Constitucionals va condemnar a 30 anys de presó al president Companys i als membres del seu govern per haver proclamat, el 6 d’octubre de 1934, “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”.

Ales 7 del matí s’ha començat a formar la cua del públic al carrer del Marquès de l’Ensenada, davant del Tribunal de Menors. Entre els que la formaven hi ha quinze homes que les famílies dels processats han pagat perquè els guardessin llocs. També hi ha els “professionals” que se’ls venen. A quarts d’onze el primer lloc de la cua l’ha comprat l’ex ministre del Treball i ex alcalde de Barcelona senyor Carles Pi Sunyer. Més avall hi ha alguns diputats catalans, amics, i les senyores dels ex consellers. La senyora de Martí Esteve s’ha fet amb un carnet i un volant de premsa i espera a dalt amb els periodistes que també fan cua davant de la porta de la sala de plens. [...] De Barcelona no hem vingut més que Josep Maria Massip, director de La Humanitat, i jo. [...] Entren els acusats davant de dos guàrdies civils. Van tots afaitats i amb els cabells tallats, i mudats. Sobretot, el senyor Lluís Companys des del 6 d’octubre no se l’havia tornat a veure amb la seva americana clara creuada i aquell mocador de seda que vessa de la butxaca del pit. Hi ha tres banquets morats. Els set acusats ocupen els dos de davant. Companys a la capçalera, com en el banc del Govern. Després Lluhí, Martí Esteve, Gassol; a l’altre banc, Barrera, Comorera i Mestres. I darrere, al darrer, els dos guàrdies civils amb els màusers drets. A dos quarts de dotze el president del Tribunal, senyor Fernando Gasset, que de tant vellet no s’aguanta, toca la campaneta i crida: “ Audiencia pública ”. [...] Comença l’interrogatori dels processats. El primer a qui toca és l’ex conseller de Justícia senyor Lluhí Vallescà. Arriba el senyor Ossorio y Gallardo i seu al costat dels senyors Jiménez Asúa, Ruiz Funes i Barcia, que amb les togues de seda semblen tots de xarol. Joan Lluhí s’aixeca. Quan el president li pregunta el seu nom, estat, família, edat i professió, contesta amb veu àgil i seca. Després es tomba a l’esquerra per a contestar al fiscal que li demana que relati els fets de la nit del 6 d’octubre. Lluhí amb les mans al darrere, tan alt, comença a explicar què va passar a la Generalitat aquella nit. El llenguatge de l’ex conseller de Justícia té el plec professional: sembla que estigui redactant un informe. Després, segur i estricte, gairebé immòbil, sempre amb els braços al darrere, descriu minuciosament com el Govern de la Generalitat va arribar a tenir la necessitat de llançar-se al moviment, entenent que l’autonomia de Catalunya no és possible sinó dintre una República liberal i democràtica, i considerant que això anava desapareixent després de les eleccions de novembre de 1933, com ho prova el conflicte de conreu. La constitució del Govern del 4 d’octubre va fer culminar una situació que ells cregueren contrària a les llibertats de Catalunya. [...]