“Ara més que mai, darrere la barra somriure i optimisme!”

“Per a qui viu l’hosteleria a les venes, ara és el moment de viure-la de veritat, amb més optimisme que mai. El client no pot veure que darrere la barra hi ha mala cara, resignació, tristesa... Ara més que mai, somriure i optimisme!” Qui coneix el Toni sap que aquest és el seu caràcter. Fa trenta-cinc anys que regenta La Tassa al carrer Sèneca, i afronta la fase 1 del desconfinament amb embranzida. Ja fa una setmana que fa entrepans i cafès per emportar. Encara no ha habilitat la seva miniterrassa, però es prepara per a la fase 2, quan anul·larà una de les taules de l’interior i comptarà amb una de les seves dues treballadores habituals: “A mi aquesta crisi terrible m’ha agafat vestit, ja no tinc problemes econòmics, però penso en aquells que acaben de començar, que tenen deutes i incerteses de futur...” El seu negoci és al límit entre Sant Gervasi, l’Eixample i Gràcia, el barri que té tanta vida de plaça i terrassa.

Passejar-s’hi és assistir a un curiosíssim contrast entre les places. La més vital és, sens dubte, la de la Vila de Gràcia. L’Amelie, el Tiramisú, el Candanchú i el Curuba tenen les terrasses a ple funcionament. Distància de seguretat, ni una taula buida i instruccions precises escrites en una pissarra: “No seieu sense demanar-ho abans. Si la terrassa està plena demaneu tanda a la caixa”. Com afectarà la reducció d’aforament a la sempre suspicaç paciència dels irreductibles de la cervesa i les olives? “Això de fer la birra amb els amics és un senyal de normalitat que necessitàvem!”, proclama un dels set amics que fan l’aperitiu al Marcelino de la plaça del Sol. Amb el Cèntric Cafè, són els dos únics de la plaça que estan oberts. Em trobo l’actor Pau Roca amb el seu fill. Gracienc irreductible, està fent una ronda de reconeixement: “Em diuen que a la Virreina ningú vol obrir...” Caram, me n’hi vaig corrents.

De camí, passo pel Velcro, el mític bar nocturn del carrer Vallfogona. S’estan preparant i mentalitzant per la desitjada fase 2, per com afrontar l’obligació del 40% d’aforament, la no operativitat de la barra i la impossibilitat de posar terrassa. Potser amb un servei de cocteleria a domicili? Segur que se’n surten! A la Virreina, en efecte, ni el Terra, ni La Cafetera ni el Virreina estan oberts. A l’últim tenen la persiana pujada i observen com batega la plaça. Pel que puc entendre, pel volum de terrassa que tenen, una de les més grans del barri, si obrissin no els sortirien els números. Caldrà anar passant de fase.

La fesomia de la rambla de Catalunya comença també a canviar a poc a poc. Calculo que n’hi ha obertes una mica menys de la meitat. Al Bopan –estrany és el dia de l’any que no tenen obert– no hi ha ni una sola taula lliure. Tampoc a La Bodegueta, juntament amb el Ciutat Comtal, la terrassa més demandada del passeig. Al Mauri hi fan tasques d’acondicionament per obrir com més aviat millor. “Com anem de paciència?”, pregunto a un parell de persones que fan cua a La Bodegueta: “Bé, ja en fèiem abans, o sigui que hi estic acostumat”, “Tinc la sensació que seure en una terrassa és una mica com percebre que la normalitat pot tornar”, “Quines ganes de tornar a gaudir del plaer de l’aire lliure!” Doncs queda clar que tornar, a poc a poc, amb disciplina i amb la maleïda distància física, als petits plaers de la vida és no voler resignar-se que tot hagi d’anar a pitjor a partir d’ara.