Ganxo d'esquerra del 'New York Times' a Ronan Farrow

Un article critica durament la tendència del reporter a no contrastar prou les seves acusacions

A la ciutat de Nova York s’està celebrant aquests dies un combat de boxa periodística. En una banda del quadrilàter virtual, Ben Smith, l’articulista de Mèdia del New York Times. A l’altra, Ronan Farrow, el jove periodista d’investigació que ha acaparat titulars, flaixos i un Pulitzer pels seus reportatges, especialment els relacionats amb els delictes sexuals de Weinstein. En essència, el primer acusa el segon de deixar-se seduir per conspiracions que no pot provar, verificar de manera insuficient i equivocar-se en alguns articles de manera flagrant. Farrow és una de les estrelles del New Yorker, així que resulta inèdit aquest intercanvi de cops entre dues institucions de línies editorials similars. Smith deixa clar que Farrow no s’inventa els articles, però sí que l’acusa d’obviar deliberadament els detalls que no li convenen per obtenir unes peces més narratives, amb bons i dolents d’una sola peça. Les acusacions de Smith semblen sòlides, i una desena de fonts apuntalen el seu escrit. Farrow contesta, esclar, i els seus editors també. És boxa, però també un debat sa.

Més enllà del distret intercanvi de ganxos educadíssims, l’article de Smith té una d’aquelles frases que servidor pagaria per haver escrit. I que la deixo aquí perquè em sembla que és aplicable no només en terres trumpianes. "La seva obra revela la debilitat del periodisme de resistència que ha fet fortuna en l’època de Donald Trump: si els reporters neden seguint el corrent de les xarxes socials i produeixen articles que danyen la reputació social de les figures públiques més odiades pels que més criden, les velles regles d’imparcialitat i obertura de mires poden acabar semblant impediments, més que no pas imperatius periodístics essencials".