La pionera de l'orgue a Catalunya

Una biografia porta a la llum la vida de l'organista i pedagoga Montserrat Torrent i Serra 

No tenen cap parentiu –això ho deixa clar d'entrada, malgrat la semblança de cognoms–, i tampoc és cap fan del repertori d'orgue per sobre d'altres. Va ser el seu encant a l'hora de parlar quan la van nomenar doctora honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona el 2008 el que va fer decidir al periodista Albert Torrens a endinsar-se en la vida de Montserrat Torrent i Serra. Organista, pedagoga, concertista incansable, aquesta "dama de l'orgue" rep reverències unànimes en el món d'aquest instrument magnànim que ella concep com una orquestra sencera, però en canvi no és tan coneguda per al gran públic, i això que estem davant d'una intèrpret que, com recorda Torrens, ha desenvolupat la carrera artística més longeva de tot l'Estat, amb innombrables concerts tant a casa com pels cinc continents. Fins a 1.600, cosa que suposa una mitjana de 50 anuals. Amb 94 anys continua pujant als pedals, i només la crisi del coronavirus li ha fet cancel·lar els seus compromisos a l'estranger. Altrament, res no l'atura.

El llibre Montserrat Torrent. La dama de l'orgue (FICTA) traça el recorregut d'aquesta organista sense parió, nascuda a Barcelona el 1926, i recull dos anys de feina, de converses setmanals i de remenar entre arxius, diaris i correspondència personal, i també arxius d'institucions musicals. Albert Torrens alterna el relat vital d'aquesta organista –filla d'una pianista i un metge–, amb fragments en què ella s'expressa directament en primera persona, així com retalls de cartes que copsen capítols concrets del seu periple mantenint la intensitat del moment. A banda, Torrens s'ha entrevistat tant amb deixebles –de fet, va ser a través de Juan de la Rubia que el periodista va aconseguir el vistiplau de l'organista per escriure el llibre– com amb personalitats culturals amb les quals s'ha relacionat al llarg de dècades de dedicació a la música.

Davant la pregunta de com arriba a l'orgue, la resposta és força peculiar. "Els pares l'encaminen ja de ben petita al piano, en el qual sobresurt, però als 30 anys decideix dedicar-se a l'orgue. Els pares s'hi oposen, però hi ha una part vocacional que la fa tirar endavant, i ella mateixa diu que quan va tocar el primer coral de Bach ja no va voler tornar a saber res del piano", explica el biògraf. En algun moment del llibre afirma que la música de piano és "fullaraca" al costat de la "sobrietat" de l'orgue. Aquest instrument, d'altra banda, li permet aïllar-se i recollir-se lluny de les mirades del públic.

El fet que es dediqués en cos i ànima a aquest instrument (no es va casar fins als seixanta anys) no ha de sorprendre, segons Torrens, sinó que s'ha d'entendre en el context d'una època en què artistes com Alicia de Larrocha i Rosa Sabater, totes dues amigues de l'organista, van fer el mateix. Amb tot, el biògraf reconeix que Torrent té una personalitat marcada i autoexigent que provocava fílies i fòbies, una voluntat de ferro necessària per obrir-se camí en un àmbit, el de l'orgue, fins aleshores totalment en mans d'homes, la majoria eclesiàstics. 

Montserrat Torrent no ha volgut encasellar-se mai en cap repertori i ha conreat tant els clàssics, amb una predilecció per Bach –"Com no podia ser d'altra manera", opina Torrens–, com el repertori ibèric –que va contribuir en gran manera a portar a la llum– i els autors contemporanis. En aquest sentit, sempre ha estat estretament vinculada a la creació musical catalana i en contacte amb els compositors del país. "Als anys seixanta, per exemple, toca Schönberg, peces que ara considera agosarades per a l'època, i segurament ho fa per la influència de Josep Soler. I en el famós concert del 1973, quan inauguren la restauració de l'orgue del Palau, toca deu estrenes de compositors contemporanis. Fins fa quatre dies estrenava Benet Casablancas i Bernat Vivancos, que ha estat alumne seu", diu Torrens. 

Un capítol a banda mereix la seva tasca de recuperació del repertori ibèric. "Va viure l'època en què es començava a despertar l'interès per la música antiga i per interpretar-la de manera històricament informada", explica el biògraf. Montserrat Torrent mateixa comenta que en aquella època els tractats sobre aquesta música estaven "com prohibits i sota clau" al Conservatori Municipal de Barcelona, on va ser professora durant dècades, i hi va accedir "de manera gairebé il·legal". 

El recorregut professional i vital de la intèrpret barcelonina va en paral·lel a la recuperació de l'orgue, un instrument que va patir especialment durant la Guerra Civil. El llibre recull una dada sorprenent: a Catalunya es van destruir el 90% dels orgues, mentre que a la resta de l'Estat només va ser un 10%. Aquí entra en escena la feina de l'orguener Gabriel Blancafort i la seva extensa tasca de recuperació d'instruments. "Sense Blancafort, la Montserrat no hauria pogut tocar el seu repertori perquè detesta els orgues d'electroimants que havien sobreviscut", aclareix Torrens. Tanmateix, el periodista assenyala que a Catalunya segueix sense haver-hi orgues de concerts: "El del Palau no ha sigut gaire afortunat amb les restauracions que se n'han fet i a L'Auditori no n'hi ha".

La biografiada ha llegit el llibre i hi ha donat el vistiplau, satisfeta. "Per a ella va ser despullar-se, però jo he après molt més i segur que ha sigut més gratificant per a mi que per a ella", confessa Torrens, que reconeix haver fet via perquè l'organista arribés a veure'l publicat. Ara hi ha sobre la taula la qüestió d'on va a parar el seu llegat, i de moment ja s'ha parlat amb dues institucions que han mostrat el seu interès.