L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Entendre els absurds de la desescalada'

L'extrema dreta creu que l'observança de normes que ens obliguen a tots és una limitació de les llibertats individuals. És la visió egoista dels que neguen que hi hagi societat i només veuen individus

Avui ens toca als de Barcelona obrir les terrasses i començar a gaudir de les trobades de fins a deu persones. I, com qualsevol cosa que passa al cap i casal, té molt seguiment als mitjans.

Com és públic i notori, a Barcelona ja havíem començat a sortir als carrers i a les platges, però aquest nou pas cap a la normalitat en una ciutat tan densa és un nou test d'estrès del nivell de compliment dels ciutadans de les mesures de restricció que ens han estat imposades.

A Barcelona, però, l'absurd que a vegades comporta una normativa general es fa visible de seguida quan es baixa al terreny concret, perquè la ciutat és tota ella una regió sanitària diferent de les àrees metropolitanes esteses al llarg del Llobregat i del Besòs. Això dona lloc a l'extrem de no poder anar a la terrassa de la vorera del davant perquè és l'Hospitalet. Naturalment, si és per feina sí que podem anar d'un lloc a l'altre, però no per reunir-nos amb la família.

La consellera Vergés ha dit aquest matí a Catalunya Ràdio que l'evolució de les dades a les tres regions (la ciutat i dues àrees) és "molt positiva" i s'estan pensant de replantejar-ho.

En un context de continuïtat urbana, la limitació no té gaire sentit, llevat que la considerem des d'un altre punt de vista: el desconfinament ha de ser cautelós, lent i progressiu, perquè la pandèmia encara ahir es va endur la vida de 35 catalans i té 210 persones ingressades en una hospital en estat greu. La limitació de no poder canviar de vorera, una mesura a la qual li queda poc, és un recordatori d'alt contingut simbòlic que el confinament ha fet més petit el nostre món quotidià. I que, per eixamplar-lo, no podem córrer. En resum, que el que se'ns demana és un esforç de responsabilitat, gairebé de solidaritat, per un mes més. En paral·lel, cada metre guanyat a l'activitat econòmica és un metre menys d'ofec a les butxaques. 

L' extrema dreta que va sortir dissabte a esbravar-se amb els cotxes creu que l'observança de normes que ens obliguen a tots, a benefici d'un bé comú, és una limitació de les llibertats individuals. És la visió egoista dels que neguen que hi hagi societat i només veuen individus. Per això en moments com aquest, de transició, d'estar a punt de sortir però no poder sortir, recordo Raimon Panikkar quan deia (resumint) que qui té més personalitat és aquell que menys presumeix.

El nostre reconeixement pels que treballen a primera línia, un record pels que pateixen, pels presos polítics, pels exiliats, i que tinguem un bon dia.