“No crec que la crisi ens faci prendre consciència del valor dels avis”

• Fa temps que treballa amb gent gran i creu que la crisi sanitària, amb la qual ha perdut una gran amiga, ha posat en evidència el poc valor que la societat dona a aquest col·lectiu

Què l’atrau de treballar amb la gent més gran?
Penso que és un col·lectiu molt oblidat. No se’l té gaire en compte però ens pot aportar molt. Les persones grans tenen una experiència i unes vivències importants que t’omplen. No sé si m’hi dedicaré professionalment, però hi ha aspectes molt interessants, com l’envelliment actiu, els projectes de participació, etcètera.
Com es va introduir en aquest món?
Jo havia estat voluntària del projecte Apadrinar un avi quan anava a l’institut i, per tant, ja coneixia la tasca de Càritas, però en canvi no sabia res del projecte Grans experts, i em va impressionar. Es tracta de treballar conjuntament amb les persones grans per esbrinar i comunicar les seves històries de vida a alumnes d’escoles i instituts. Es crea un vincle sòlid amb la gent gran que hi participa i per això considero que és un projecte molt especial. Quan vaig entrar, hi havia tres persones grans que ja havien treballat les seves històries de vida i la meva feina era acompanyar-les als centres educatius a fer la presentació, però durant el temps que vaig fer pràctiques es va incorporar la Mia, amb qui vaig poder treballar la seva història personal i vaig crear un vincle molt fort. Per desgràcia, la Mia és una de les persones grans que ens han deixat en aquesta crisi sanitària. Per mi va ser un xoc, malgrat que últimament no ens havíem vist. No m’ho esperava. La Mia era una dona que tenia molta vitalitat. Jo tenia 22 anys i no em sabia avenir de la seva manera de veure les coses i de viure la vida.
Com rebien els alumnes els testimonis com el de la Mia?
Era una experiència increïble veure com els alumnes escolten apassionats les històries d’una persona gran. Sobretot els alumnes més petits, perquè és difícil que es concentrin i escoltin, però amb aquest projecte s’aconsegueix!
Ens mirarem aquest col·lectiu d’una altra manera després d’aquesta crisi?
M’encantaria que fos així, però penso que no. És un col·lectiu que sempre ha estat molt oblidat i molt vulnerable. Quan arribes a una certa edat, la societat, en termes generals, ja no et valora, i penso que ni aquesta crisi ens farà prendre del tot la consciència necessària del valor que té aquest col·lectiu, tot i que evidentment caldria fer-ho.
Són moments complicats perquè l’accés a les persones grans és complicat. Què creu que es podria fer ara?
Jo crec que el contacte, físic o telemàtic, sempre hi ha de ser. El simple fet d’haver-hi un contacte ja genera un vincle. Durant les pràctiques vaig demanar fer de voluntària amb una persona gran. Després vaig marxar a fora, però no vaig deixar de mantenir-hi el contacte, encara que no sigui físic, i ella era conscient que podia comptar amb mi i jo amb ella. Mantenir els vincles, ni que sigui de manera telemàtica, és essencial.
Com es projecta de gran?
A mi m’agradaria que quan arribi a tenir una certa edat pugui continuar vivint la vida que jo vull viure. Em costa molt pensar que puc arribar a un punt en què no soc feliç, que m’adono que no porto la vida que vull. Hem de procurar portar la vida que volem i fer allò que ens fa feliços. No m’agradaria l’opció d’una residència.
Hem fet prou per la gent gran durant aquesta crisi sanitària?
Hem deixat al descobert moltes coses i hem vist que realment no es fan com s’haurien de fer.
Com creu que han viscut els avis aquesta experiència a dins de les residències?  
La situació de la Covid-19 no ha estat fàcil per a ningú i evidentment tampoc per al col·lectiu de gent gran. Malauradament i en la majoria dels casos, els avis solen patir situacions de molta vulnerabilitat i són un dels col·lectius més oblidats, i crec que aquesta pandèmia no ha fet res més que empitjorar la seva situació.
I els avis i les àvies que viuen sols? Què pensa de la solitud i l’aïllament de les persones grans?
Moltes persones grans pateixen situacions de solitud i aïllament tot i viure a casa seva. Crec que és un factor que hem d’intentar reduir i treballar, i no només els professionals que treballen amb aquest col·lectiu, sinó tothom. Crec que la societat hauria de ser més conscient de la situació de vulnerabilitat de les persones més grans i que hauria de posar-hi remei d’alguna manera.
Coneix experiències de persones que s’hagin organitzat per atendre el col·lectiu de gent gran durant aquesta crisi?
Sí, i tant! Durant aquesta crisi sanitària, molta gent ha ofert ajudes de manera totalment voluntària. És el cas de persones que s’han ofert a fer les compres als supermercats i portar-les a casa de les persones més grans i, per tant, més vulnerables davant la pandèmia, per a les quals no era recomanable sortir.