Famílies robotitzades

by

Totes les famílies són felices menys la nostra. Les veig pel carrer portant la mainada de passeig, amb les seves mascaretes de roba a joc, com els mocadors que els escoltes es lliguen al coll quan van d’excursió; totes amb una expressió amorosa als ulls que no perden ni quan el petit s’entrebanca, cau i es pela el genoll, i el gran ho aprofita per allunyar-se pedalant desaforadament amb la bicicleta fins que l’han de cridar a l’ordre. Amb quina calma i quina harmonia resolen aquest conat de discòrdia, sense cap retret, amb una bufada a la ferida, com fan els àngels, i un alliçonament socràtic en lloc de l’esperada recriminació. Als reportatges de la televisió, es mostren totes tan actives, rialleres i compenetrades, mentre paren la taula o fan plegades manualitats al menjador, que et venen ganes d’anar a viure amb elles, en aquest seu desordre tan encantador, amb el seu terra de parquet, el ficus de l’entrada, els seus acolorits imants de nevera. Algunes tenen fills que toquen la guitarra o el piano, i gairebé totes, un pati o una mica de garatge per poder mostrar la destresa quasi circense amb què encistellen la pilota o salten obstacles amb el patinet. Potser és una percepció il·lusòria, induïda per la suma de milers d’imatges felices, les úniques que es posen en circulació per tal de projectar una visió orgiàstica de la família higienitzada ideal, però no puc evitar comparar-la amb la vida que portem nosaltres, atrafegada, caòtica, histèrica, quasi sempre al llindar del xiscle o del plor.

Tants dies tancats junts a casa no han ajudat a conciliar el dilema màgic entre vida familiar i laboral, sinó que n’ha rosegat malèficament les vores, transformant l’espai domèstic en una aula, una oficina, un alberg juvenil i un basar d’emocions barates obert fins a altes hores de la nit. Cada un amorrat a la seva pantalla, rebotent el ratolí quan falla la connexió o s’encalla el comandament, som més aviat nàufrags d’una illa petita obligats a compartir el mateix cocoter. El món exterior és només un guirigall amplificat per les xarxes, des del qual ens arriben feines urgents per fer, deures de l’escola, extractes paorosos del banc i, de tant en tant, el correu d’un amic que et pregunta amb temeritat com vas. Malament, tu diràs. Però prefereixes callar per no transmetre un missatge derrotista que, en relació amb la família, aquest organisme sagrat, inviolable i feliç per decret, està més mal vist avui que en temps dels incentius del règim a la procreació. Així doncs, et guardes l’horror per a tu sola, mentre els experts pregonen la meravella de les telecomunicacions i la magnífica oportunitat d’implantar un sistema educatiu i empresarial robotitzat per esprémer de cada un de nosaltres, pares, mares, fills i tiets, el màxim rendiment amb el mínim d’esperança.