Demà

Demà acabarà la pandèmia, i la C. no tornarà a l’hotel en el qual fa temporada cada estiu. Enguany li diuen que no l’agafaran, només obriran una ala i no necessiten tanta gent, les reserves han caigut en picat. La C. encara no ha vist els poc més de dos terços de sou que havia de cobrar després de l’Erto que li va fer l’empresa que gestiona el menjador escolar on treballava. Per sort, el J. treballa en una planta del complex petroquímic i no ha vist retallat el seu sou, amb això han anat tirant, malgrat que l’ha vist menys per casa perquè li han modificat els horaris per tal que els treballadors dels diversos torns no es barregessin. Però el J. no està tranquil, sap que els enginyers treballen en robotitzar la seva planta, de manera que en uns anys ja no necessitaran tanta mà d’obra que pot agafar un virus, o que pot morir en un accident laboral, i aturar la producció.

La C. i el J. somnien en la tranquil·litat que tenien els seus pares, la pau de veure al sofà de casa la pel·lícula de Sesión de tarde, i la calma de poder anar enfilant cursos i estius sense que passés cap esdeveniment històric. Potser aquells anys van ser l’excepció i no la regla, potser la pau era només una treva. A jutjar per la imatge de l’exèrcit als carrers, i de com les classes dirigents es passegen amb banderes, saltant-se les mesures de control de la pandèmia, la C. i el J. sospiten que la treva s’ha trencat, tot i que no tenen consciència d’haver fet res malament per trobar-se en un conflicte. Demà la C. i el J. buscaran solucions per poder tirar endavant, per sobreviure amb tota la dignitat que et dona aixecar-te de nit per anar a treballar, però creuen que algú hauria de fer alguna cosa per no deixar-los desemparats. La C. i el J. ja fa temps que van pel món i no es creuen les promeses de somni feliç que els diuen per fer-los anar a votar cada quatre anys. La C. i el J. comencen a intuir que si no s’organitzen amb d’altres com ells, no tindran un demà.