Gitanos

Va ser un mes de maig de fa 80 anys, quan es van començar a construir els primers barracons del que seria la major fàbrica de la mort que mai hagi vist la humanitat. M’estic referint al complex nazi d’Auschwitz-Bikernau, a Polònia, format per tres camps principals i desenes de comandos externs destinats a explotar laboralment els presoners. Quan s’edificava Auschwitz I, sota la supervisió de Hiedrich Himmler, ja feia set anys que els nazis bastien camps per empresonar i/o anihilar els seus enemics. Sense anar més lluny, Otto Thierack, el que va ser ministre de justícia del III Reich, va proclamar: “Hem d’alliberar la nació alemanya de polonesos, russos, jueus i gitanos.” Precisament aquests últims, els gitanos, amb el triangle dels presoners asocials, constitueixen el grup més oblidat de tots aquells que van sofrir en la seva pell la barbàrie dels nazis. No tenir un estat al darrere i continuar sent una minoria assenyalada i, en alguns llocs, perseguida té aquestes coses. Segons algunes fonts, l’extermini nazi dels gitanos superaria la xifra de 500.000 persones. Homes, dones, vells i nens. Molts nens. Com els que un 16 de maig del 1944 havien de ser conduïts a les cambres de gas del camp d’Auschwitz II-Bikernau. Els seus pares, mares, germans i altres gitanos tancats a la secció del camp reservada per als membres d’aquesta ètnia es van revoltar amb allò que van trobar al seu abast: tubs de ferro, pals, piques, pedres... I amb aquestes armes van fer front a uns desconcertats SS que no esperaven trobar resistència. Aquest va ser un dels episodis més heroics de la història d’aquest complex de la mort. I val a dir que els gitanos van salvar momentàniament la vida tot i que, uns mesos més tard, molts d’ells van ser gasejats i posteriorment cremats. Aquesta va ser una de les últimes matances d’un macabre genocidi conegut com el “Porrajnos”. Poc després, l’Exèrcit Roig entrava victoriós a Auschwitz. Vuitanta anys després, l’estigma contra els gitanos, per desgràcia, continua ben viu.