La ultradreta alemanya entra en una guerra de desgast intern

• L’ala radical ignora les ordres de la cúpula d’aïllar els líders més combatius
• Els sondejos marquen un retrocés dels ultres, en contrast amb l’empenta guanyada per la gestió de la pandèmia dels conservadors de Merkel

Els intents de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) de treure profit de la pandèmia s’han estavellat en la revaloració d’Angela Merkel, especialment per la seva gestió de la crisi de la pandèmia del coronavirus. Mentre l’AfD critica cadascuna de les mesures empreses pel govern de la cancellera –tant quan imposava restriccions a la vida pública com ara que les ha flexibilitzat, però a poc a poc–, el bloc conservador de Merkel té la millor intenció de vot des del 2017 –entre un 38 i un 40%, segons els sondejos de les televisions públiques ARD i ZDF o del diari sensacionalista Bild–. L’AfD se situa entre el 9 i el 10% –el valor més baix des que va entrar al Bundestag (Parlament federal), ara fa tres anys.

La coalició de Merkel entre conservadors i socialdemòcrates va optar per unes restriccions menys dràstiques que en altres països europeus. No hi ha hagut un confinament total dels ciutadans i la vida pública i l’activitat econòmica han anat recuperant una certa normalitat en les últimes tres setmanes. Es tem els efectes de la gran recessió derivada en bona part de la paralització del gran motor de l’economia alemanya –les exportacions, que òbviament s’han aturat, enmig de l’enfonsament econòmic dels socis de la Unió Europea i tercers països–. Però el ciutadà sembla confiar que Merkel el salvarà del pitjor, amb tot l’equip de mesures econòmiques destinades a evitar acomiadaments massius. És un fet, a més, que Alemanya ha sortit més ben parada que altres socis de la pandèmia –uns 8.200 morts, del total de 180.000 contagis, dels quals només uns 13.000 continuen actius.

L’AfD no para de criticar la gestió del govern, de reclamar el retorn total a la normalitat i d’atacar el pla de Merkel i el president francès, Emmanuel Macron, per destinar mig bilió d’euros a la reconstrucció europea. Ha recuperat el discurs euroescèptic dels seus inicis, abans de convertir-se en un partit obertament xenòfob amb la crisi dels refugiats del 2015. Però no sembla que li acabi de funcionar. Els únics titulars que genera l’AfD palesen la seva divisió interna. Els intents de la cúpula dita moderada, representada pel copresident Jörg Meuthen, per frenar l’ala radical han derivat ara en rebel·lió. Meuthen va aconseguir l’expulsió d’una de les figures del corrent intern anomenat Der Flügel (“L’Ala”), Andreas Kalbitz. Però els lleials a aquest líder regional, cap del partit a Brandenburg –el land que envolta Berlín–, han decidit desobeir l’ordre. Kalbitz prepara el seu recurs contra l’expulsió, amb el suport del fundador de L’Ala, Björk Höcke, el líder del partit a Turíngia, un altre estat a l’est del país.

Kalbitz i Höcke, tots dos propers al neonazisme, fan pinya contra Meuthen. És una guerra a vida o mort, que omple les xarxes socials de la ultradreta. L’AfD, la tercera força del Bundestag, té els millors resultats allà on dominen els seguidors de Kalbitz i Höcke –a l’est profund del país–. El partit amenaça no només d’esquerdar-se, sinó també de quedar sota observació dels serveis secrets d’Interior pels vincles d’aquesta ala amb els neonazis. Jörg Meuthen perd dia rere dia el suport dels seus, mentre que l’ala radical té el suport del president honorari del partit, el veterà Alexander Gauland.

La presa dels carrers

La ultradreta parlamentària alemanya perd empenta, mentre al carrer intenten dominar les protestes contra les restriccions de grups marginals, amb líders excèntrics i defensors de teories de la conspiració, que es barregen entre els ciutadans comuns descontents –tant de dretes com d’esquerres– amb la gestió que està fent Angela Merkel de la crisi. Hi ha qui veu en aquests moviments una possible rèplica de Pegida, el corrent islamòfob que va a arribar a tenir desenes de milers de seguidors.

Encapçalen aquestes protestes des de reconeguts neonazis fins a col·lectius antivacunes o líders que semblen gurus de sectes i que combinen sexisme, antisemitisme i odi a l’“ordre mundial” que, segons ells, vol imposar el multimilionari Bill Gates. Un dels rostres més destacats és Attilla Hildmann, un cuiner vegà d’arrels turques i hiperactiu a les xarxes socials. Hildmann va acabar detingut dissabte durant unes hores, després d’haver-se plantat davant de la cancelleria en una manifestació dita espontània. L’enrenou a les xarxes va ser notable. Però també és cert que si una setmana enrere eren 700 els seus seguidors, ara ha baixat a uns 150.