Va canviar de feina i només va poder-hi treballar dotze dies

Juan Carlos era paleta i va decidir donar un tomb a la seva vida buscant un nou tipus de feina que li donés més seguretat. “Volia situar-me una mica millor, perquè a l’obra estàs molt sol i fent treballs esporàdics. La meva intenció era fer un canvi de vida a millor”, recorda. Li va sortir l’oportunitat de fer el manteniment d’un hotel de la Costa Brava, i el contracte era de dos anys. Va començar a principi del mes de març passat. Però la sort només li va durar dotze dies, ja que el dia 13 del mateix mes l’empresa els va dir que havia de tancar.

La mateixa empresa es va fer càrrec de totes les tramitacions necessàries per posar els treballadors en un ERTO, però des d’aquell dia encara no ha cobrat res. “El dia 10 de maig estava pendent de cobrar, però no va ser així. Fins avui només m’han arribat els 200 euros de la Generalitat, que, francament, no arriben enlloc, perquè el que és més trist és que la hipoteca, del BBVA, l’has de continuar pagant, tot i que vaig sol·licitar una moratòria o algun tipus d’ajornament. I també has de continuar pagant els rebuts de l’aigua i la llum. Ningú ha pensat en els que passem aquestes dificultats”, critica. Juan Carlos té molt bones paraules, en canvi, per a l’empresari que l’havia contractat, el qual, segons explica, s’ha ocupat d’ajudar en el que ha pogut tot el personal que s’ha quedat sense feina. “El propietari de l’hotel s’ha portat molt bé amb nosaltres, en tot el que ha pogut, i si hem necessitat diners ens els ha deixat. No ens en podem queixar gens”, assegura.

Ara està pendent del pla de reobertura de l’hotel durant la temporada d’estiu, però no és gaire optimista, en vista de les previsions que té el sector turístic. “L’empresari ens ha dit que anirà agafant personal a mesura que pugui, però sabem que tardarem a funcionar a ple rendiment com abans”, augura.

Casat, li van pagar l’ERTO d’un solter

C.RIBAS

Manel Contreras està casat i té dos fills. L’únic ingrés de l’ERTO al qual s’ha hagut d’acollir li va arribar el 4 de maig (600 euros) i en els papers hi deia que era solter i que no tenia fills. I sembla que no va ser l’únic, ja que, curiosament, aquest pagament només el van rebre els treballadors que estaven solters. En aquesta situació, el departament de recursos humans de l’hotel on treballa va intentar fer esmenar l’error al SEPE. I ara, des d’aquest organisme, li diuen que com que els papers tornen a estar en tràmit, el proper pagament no li arribarà fins al 10 de juny. Així, des que la seva empresa va tancar i el van posar a l’ERTO, el 14 de març passat, Manel només ha cobrat els 600 euros del primer pagament i l’ajut de 200 euros de la Generalitat: “Ja em diràs”, es queixa. “Estem desemparats i, si no fos per l’empresari que ens ha ajudat en tot el que ha pogut, hauríem arribat a passar gana durant aquests mesos”, conclou.

Dos crèdits ICO i 11 empleats a l’ERTO, però no ha tancat

C.RIBAS

La reacció d’en Sergi davant el tancament obligat del seu local va ser ràpida i eficient. “Vaig oferir a totes les empreses grans dels voltants portar-los els menús diaris. Era un servei que ja donava i els el vaig poder ampliar. Això m’ha salvat d’haver d’abaixar la persiana, tot i que no ha evitat que hàgim hagut de reduir personal”, explica. Així, dels 14 treballadors que normalment fan funcionar el restaurant, es van quedar en tres, el mateix Sergi, la seva dona i una treballadora que vivia a prop del negoci. La resta d’empleats van entrar a l’ERTO. La tramitació es va fer per a tots el mateix dia, concretament el 29 de març, però de les vuit persones que esperaven els pagaments, només els han rebut tres, els quals, curiosament, ho han percebut aquesta mateixa setmana.

Per fer front a les despeses més bàsiques del restaurant, en Sergi va sol·licitar dos crèdits ICO, un a CaixaBank i l’altre a Banc Santander, que li van ser atorgats sense gaires entrebancs: “He sentit que hi ha hagut altres persones que no ho han tingut fàcil pel que fa als bancs. Jo, en aquest sentit, haig de dir que les condicions dels dos crèdits van ser tal com estaven anunciades, que el tracte va ser el correcte, i que els diners que ens han concedit ens han permès sobretot tenir liquiditat per al dia a dia.”

En el moment de fer aquesta entrevista, en Sergi acabava de saber la notícia que als pobles de menys de 10.000 habitants i amb una densitat de població inferior a 100 habitants per quilòmetre quadrat es permetia que els bars i els restaurants poguessin obrir. “Començarem a poc a poc. Per sort disposem d’un local molt ampli en què fins ara hi cabien 102 persones, i ara preveiem que hi podrem acollir uns 41 o 42 comensals”, comenta. En els darrers dies ja ha rebut peticions per a futures reserves, però diu que vol anar a poc a poc i sense abastar més del compte. “De la darrera crisi en vaig aprendre moltes coses, i una és no endeutar-me per voler fer més del compte”, adverteix. I d’aquesta crisi n’ha après, assegura, el valor de la família. “Sovint treballem massa i no ens adonem del que tenim. Hem de dedicar-hi més temps”, recomana.

Manel

Contreras en una imatge cedida

Juan

Carlos Sigüenza

Sergi Serramitja,

al seu restaurant d’Amer