Aquell país mal follat on regna la hipocresia

'Justícia', una obra major de Guillem Clua al TNC, és una mirada agosarada a la Catalunya pujolista

'Justícia'

TNC. Sala Gran. 13 de gener

Aquell país mal follat on regna la hipocresia. Un país dominat per una classe burgesa benestant, religiosa i sexualment reprimida, ens ve a dir Guillem Clua en aquesta ambiciosa i agosarada mirada sobre la Catalunya convergent (que no se cita) i pujolista (que sí que se cita). En dos moments de l’obra, els actors es pregunten quin és l’instant precís per explicar com va ser la vida de Samuel Gallart, jutge i exdiputat que celebra la seva retirada amb un dinar familiar òbviament precedit de la missa a la parròquia de la Concepció. Dos instants que remeten a la seva homosexualitat reprimida des de l’adolescència: primer amb l’amic Ricard, que per apaivagar el dimoni es va fer capellà, i després amb el jove prostitut Ignasi, l’autèntic amor de la seva vida, que morirà de sida. Tot i el transfons sociopolític de la història, és la pulsió sexual el que marca l'esdevenir de la funció i d’aquesta família des que el 1940 l’avi Samuel va casar-se amb la filla d’un falangista amb qui només va consumar en una còpula d’odi, passant després per la clandestina homosexualitat del fill, la concupiscència del net, la desídia sexual de la neta i el seu marit i el lesbianisme de la besneta.

És sens dubte una obra major de Clua amb una interessant estructura formal que alterna el realisme d’un primer acte que ens recorda la saga familiar d’ Agost de Tracy Letts (vista a la Sala Gran del TNC) i un segon acte que ens remet a Àngels a Amèrica de Tony Kushner amb la narració directa al públic. Cal dir que al final s’imposa una previsible solució melodramàtica.

Josep Maria Mestres ha dirigit magníficament la proposta sobre un impactant i eloqüent espai escènic de Paco Azorín en una posada en escena marcada pel bon ritme, la precisió dels moviments i un grup d’intèrprets molt eficaços, entre els quals destaquen la força i autenticitat de Vicky Peña, la sinceritat d'Anna Sahun, el bon ofici (és el capellà) de Manel Barceló i un Josep Maria Pou que ens ofereix tota una creació dramàtica.