Els nostres K. i el seu Procés

Les imatges dels presos sortint de permís per treballar o fer tasques de voluntariat han coincidit amb el trentè aniversari de l'alliberament de Mandela. Veure'ls com estrelles mediàtiques, obrint telenotícies i omplint les primeres pàgines de gairebé tots els diaris del país, m'ha fet pensar en El Procés de Kafka. No pas en la lectura de titular que sovint s'ha fet de l'obra i que la redueix al tema del pobre innocent asfixiat sota el pes implacable d'un estat i una justícia arbitraris, sinó en el retrat que fa del protagonista i el seu pecat, que és el de rabejar-se en la seva innocència i exhibir la seva superioritat moral mentre demana perdó a tothom per si de cas. Allà on el líder sud-africà es negava a reconèixer la legitimitat d'un tribunal d'homes blancs que jutjava de mala fe un home negre, els líders del Procés es dedicaven a professar el seu amor als pobles ibèrics o a la llengua espanyola, disculpant-se absurdament abans de denunciar que no se'ls permetés (sic) parlar en català. Si Mandela va articular una resistència armada i el sabotatge sistemàtic contra un estat agressor, els nostres K. van renunciar a blindar el govern i el parlament per por que els assaltessin els tricornis a cavall.

La petitesa que trobem en el protagonista de Kafka, que no només ve, com dèiem, de les seves circumstàncies sinó també de l'estranya vanitat que alimenta passejant la seva innocència pels laberints dels tribunals i acotant el cap davant de jutges, funcionaris i tothom qui calgui, és molt semblant a la que mou els actors públics de la Catalunya actual. No només els presos ‒exhibits i entrevistats en prime time o retratats durant els seus permisos plens d'abraçades i clímax dignes de serial turc‒, sinó també els seus familiars. Fins i tot els qui encara no cobren directament de l'erari públic per defensar la llibertat dels parents han fet de la condició de víctimes el seu modus vivendi. Només cal veure amb quina dedicació Laura Masvidal, dona de Quim Forn, es dedica a treballar pel marit i la hisenda familiar. Fa pocs dies la senyora K. sortia per la ràdio fent una crida perquè la bona gent tornés a desembutxacar diners, i al cap d'una estona ja era en un Fornet de la part alta de la ciutat. El personatge de Kafka escatima hores de son i de feina per fer gestions en golfes reescalfades, mal vestit i mal dormit. Com a mínim Masvidal té més classe i freqüenta bons cafès, on dedica hores a encarregar flyers i planificar reunions mentre llueix tipet per l'upper.

El més bo de tot és quan, malgrat tota aquesta sordidesa, com un punt brillant enmig dels replecs absurds de la nostra realitat kafkiana, sents Rufián parlant un castellà farcit de catalanades: «el fascismo que nega derechos», va dir ahir al congrés, mentre se li escapaven algunes vocals que els espanyols ni sospiten que existeixen. Rufián, el castellanoparlant d'ERC encarregat de vendre'ns el discurs no nacionalista perquè ens resignem a acceptar de bon grat la colonització cultural espanyola. Això només pot voler dir que, malgrat la petitesa d'escarbat i de senyor Esteve que ens regalen cada dia aquests tristos gestors de la cosa pública, el «geni» del poble ‒per dir-ho a la manera Schopenhaueriana‒ malda per sortir-se amb la seva.