Hervé Le Corre : "Ara l'estat ja no dispara amb metralleta, però converteix polítics en presoners"

L'autor francès presenta a BCNegra una novel·la ambientada a la Comuna de París

Molt conscient que la novel·la negra és un artefacte que ha d'avançar sol, Hervé Le Corre (Bordeus, 1955) s'endinsa en la Història en majúscules en la seva última novel·la, Sota les flames (Bromera / Penguin Random House). Es tracta d'un capítol força oblidat fins i tot a França, la Comuna de París, una revolta de 72 dies que es va produir del 18 de març al 28 de maig del 1871. Hervé es concentra en els deu últims dies del conflicte. Enmig de la insurrecció obrera, una sèrie de dones desapareixen, segrestades per un personatge pervers. 

Per què creu que la Comuna s'ha oblidat?

D'adolescent vaig viure la celebració del centenari organitzada pel govern d'esquerres, i m'havia quedat una visió romàntica i mitològica d'aquest moment, com una data clau en el moviment obrer però en el sentit d'una gran derrota. Feia temps que volia escriure sobre aquest període, però no m'hi atrevia: era massa gran i complicat. Finalment em vaig sentir prou fort per abordar-lo. És cert que està oblidat, i amb la publicació del llibre molta gent m'ha dit que amb prou feines sabien què havia passat i que no eren conscients de la massacre. Els historiadors parlen de 25.000 morts. Va ser una guerra civil.

L'exèrcit va atacar el poble revoltat.

La insurrecció va començar sense gaires enfrontaments, però l'exèrcit va envair París i es va desencadenar la massacre. Va ser molt violent. Fa uns deu d'anys van descobrir rere el Senat una fosa comuna, al Jardí de Luxemburg, que havia sigut un lloc d'execució a l'època. Els disparaven amb metralleta en fila per no gastar munició i anaven caient un rere l'altre. 

Què representa aquest enfrontament?

A partir del moment que el poder d'estat, de la burgesia, es veu seriosament amenaçat, està disposat a fer qualsevol cosa per salvar el seu poder. Els historiadors diuen que Adolphe Thiers, el president provisional, va donar ordre a l'exèrcit de castigar París: "Abans de deixar-los la ciutat, la destruirem". Menyspreava el poble, considerava que era púrria. Avui estem en una situació similar, amb el moviment social dels armilles grogues a França, i també a Barcelona hem vist que la repressió ha sigut molt violenta. El poder de Madrid estava disposat a arribar molt lluny per acabar amb això. Ara l'estat ja no dispara amb metralleta, però converteix en presoners polítics que l'únic mal que han fet ha sigut defensar les seves idees. Estan empresonats o exiliats. El 1871 el govern provisional [la guerra francoprussiana va fer caure el Segon Imperi] va acusar els comunards d'haver incendiat alguns edificis de la ciutat, i sobretot les dones, que com sempre van rebre el doble. Les van menysprear, fins i tot creien que només podien infantar bastards i bestioles. La violència als diaris de l'època és impressionant. Per això volia que la Carolina, el personatge central, fos una persona forta, una dona que va al fons de la por i gairebé mor. 

¿I les pétroleuses que van incendiar part de París?

És cert que van calar foc a l'Ajuntament de París per desesperació al final de la revolta, però sabem que un 80% de la destrucció de París va ser resultat de les bombes dels versallesos [el govern provisional s'havia establert a Versalles]. Un grup va intentar incendiar el Louvre i els bombers de París, que eren tots comunards, el van salvar. Entre els comunards n'hi havia que volien defensar la cultura. Va ser un moment molt complex.

Per què la Comuna és tan important per a l'esquerra?

La Comuna de París va ser un laboratori per a tota mena d'idees d'esquerres: hi havia els blanquistes, els proudhonians i membres de la Internacional, perquè Marx hi havia enviat Elisabeth Dmítriev com a enviada especial perquè l'informés. Hi havia molta discussió. Algunes faccions volien atacar els anticomunards i d'altres es resistien a fer servir els mateixos mètodes (com ara detencions arbitràries). La Comuna va ser un laboratori d'idees, però va posar més preguntes que no pas donar respostes, perquè no van tenir temps. Aquestes discussions es van trobar després a la Revolució Russa entre trotskistes, estalinistes, marxistes... 

Quin és l'aspecte històric que més el va sorprendre?

Que abans de la Setmana Sagnant la ciutat de París viu en una atmosfera pacífica. A prop de Versalles hi ha els enfrontaments amb l'exèrcit, mentre que la ciutat respira un aire festiu i la delinqüència es redueix a la meitat. El poble està tranquil i tot rutlla. La primera associació totalment femenina, creada per defensar París, va veure la llum en aquest moment. Es pot veure com un moviment feminista incipient. Vaig descobrir també que la cultura era fonamental. Gustave Courbet va crear un comitè per fer accessible la cultura a tothom. Feien concerts de música a l'aire lliure amb dos mil persones, va ser extraordinari. L'esquerra sempre ha fet de la cultura el seu estendard amb vistes a instruir el poble. En el llibre intento copsar aquest aire primaveral, fer cantar un ocell, que se senti música malgrat el brogit de les bombes. 

Els seus personatges no són els típics herois. Què li interessava mostrar?

Detesto els herois i els personatges exemplars. Intento fabricar-los amb pors i febleses: gent que tremola, dubta i s'interroga. Els personatges que es demanen si no seria millor abandonar la lluita i salvar la vida perquè tot està molt negre i tothom ho sap, però tanmateix continuen. No volia mostrar l'obrer en l'imaginari estalinista: això s'ha acabat. En literatura calen personatges contradictoris i dels quals no preveiem el recorregut: el lector ha de preocupar-se per ells.

Recupera el personatge d'Henri Pujols, que ja sortia a L'homme aux lèvres de saphir. 

Per fabricar la intriga policial necessitava un assassí, un home capaç de fer el pitjor. Estava descrivint una escena amb un fotògraf i de sobte em vaig dir: "Hi ha algú amb ell", i el veia com si fos al cinema. La mà a la butxaca, hi amaga una pistola. L'home és Pujols. A partir d'aquí és ell el que segresta les noies. Com que està totalment boig és imprevisible, i això és molt pràctic per al novel·lista.

És un assassí que s'inspira en Els cants de Maldoror de Lautréaumont. 

En la novel·la anterior es dedica a dur a terme els crims descrits a  Els cants i es converteix en l'amic de l'autor. És divertit perquè faig que només Pujols els coneix, i amb els seus crims fa una mena de poesia concreta. Intenta justificar la seva bogeria amb un pretext intel·lectual. El veig com un personatge de la literatura gòtica del XIX, tan dolent que gairebé és una encarnació del mal. 

"A Montmartre van construir el Sacré Coeur per expirar els pecats de la Comuna, i per això és blanc, la puresa de la religió trepitjada. Agrada als turistes però és ridícul, com un gran pastís blanc"

Queden rastres de la Comuna a París?

Poca cosa. A Montmartre, que n'era l'epicentre, van construir el Sacré Coeur per expirar els pecats de la Comuna, i per això és blanc, la puresa de la religió trepitjada. Agrada als turistes però és ridícul, com un gran pastís blanc. La gent es fotografia sense saber què retrata. M'agrada el treball de l'artista Ernest Pignon Ernest, que pinta grans retrats en blanc i negre, molt realistes, i els enganxa als barris. Va reproduir fotografies de cadàvers de la Comuna i les va enganxar als graons del Sacré Coeur: va ser extraordinari. Però París va canviar molt als anys trenta i seixanta, i queden poques traces de la Comuna.

Quin projecte té ara?

Treballo en una novel·la negra contemporània seguint l'estela de Gossos i llops. Hi ha un decorat social, evidentment, però no serà una novel·la tan política com aquesta. És com jugar al billar a tres bandes: pico la bola i és indirectament que el lector es fa la seva idea. 

Hi trobarem els armilles grogues?

Tinc un personatge femení, i tinc ganes de fer-la participar en una manifestació sense saber gaire per què ho fa. A Bordeus veies els armilles grogues que es passejaven per la ciutat durant hores. De tant en tant anaven a enfrontar-se amb la policia i després tornaven. Ella sap que hi ha de ser, però no sap per què, és instintiu, però tampoc sap per què serveix.