Txékhov deshumanitzat

Susanne Kennedy regira 'Les tres germanes' al cicle Katharsis del Teatre Lliure

'Drei Schwestern (Les tres germanes)'

Teatre Lliure. 29 de gener

No menys de quaranta quadres ambientats amb sons tumultuosos componen l'estructura dramàtica d’aquesta performance de gran plasticitat i brillantor visual però erma d’emocions i, sobretot, dramàticament avorrida. Successius quadres penjats al bell mig d’una enorme pantalla i habitats per humanoides emmascarats a la manera de silents maniquins, i tot plegat concebut com fotogrames d’una estranya pel·lícula que per moments ens recordaven els aparadors d’uns grans magatzems. Gran treball, doncs, de vestuari, de llum i de caracterització. Com grans i magnifiques són les projeccions d’espais sobre l’enorme llenç que embolcallen els quadres aconseguint una experiència visual poderosa i cridanera.

Del text de Txékhov, res. O gairebé res. Susanne Kennedy, un dels valors actuals del teatre postdramàtic del qual els hi parlava a l’últim article, i guanyadora fa dos anys del guardó Nova Realitat Teatral als premis Europa, ha sigut l’estrella del cicle Katharsis amb el qual el Teatre Lliure volia mostrar un teatre fet des del marge del teatre, un extrem que cal agrair. El millor de la proposta, a més de les ja citades excel·lències visuals, es el cadenciós moviment dels actuants convertits en marionetes sense ànima, peces d’un joc de la directora inspirat en Les tres germanes. Moviments que evoquen els del teatre oriental a la manera del treball de Robert Wilson i amb els quals s’intenta fer palesa tant la immobilitat del món dels personatges txekhovians com la reiteració de les seves vides fins a la fi. De fet, aquest és el motor de la lectura de la directora, que a través d’una mena de narrador els pregunta: ¿si poguessis tornar a viure la mateixa vida però sense canviar res de res, ni un gest, ho faries?

A la fi, doncs, un treball deliberadament deshumanitzat i clarament performàtic amb alta presència de les noves tecnologies en què primen els valors estètics i les composicions visuals que es devaluen en la mateixa mida que creix la irrellevància d’un text que voreja la pretensió tot justificant-se amb la idea de l’etern retorn de Nietzsche.