Brexit Day a Westminster: joia i tristor; alliberament i incertesa, i alguns crits

El Regne Unit viu dividit l'esperat i també temut dia de sortida de la Unió Europea

Moltes coses poden canviar al Regne Unit a partir d’ara, però no sembla que la climatologia en sigui una. El Brexit Day, com en diuen a les illes Britàniques, ha començat amb un cel ben tapat, i tapat seguia quan, a les 11 h, hora de Londres, uns pocs manifestants anti-Unió Europea (UE) han cridat i cantat "perdedors" als també pocs partidaris de la UE que s’apleguen aquest divendres –uns a l'espera del moment clau, les 11 de la nit, els altres resignats i abatuts– a Parliament Square.

La plaça, just al davant del Palau de Westminster, amb la torre del Big Ben embolcallada per una gran bastida, i silenciosa –no hi haurà campanades aquesta nit–, està decorada amb deu banderes de la Union Jack. Com de costum, l’estàtua de Winston Churchill sembla mirar-s’ho tot plegat, encuriosida, sense que el Vell Lleó pugui ja decidir si el que passa avui és un "gran error", com sostenen alguns, o una "nova alba per al Regne Unit", com dirà aquesta nit el primer ministre, Boris Johnson, quan s’adreci als britànics des de Downing Street per marcar un moment que, sens dubte, és històric.

Així ho viu, per exemple, Sean Danwsell, que aquest matí ha baixat de Bristol a Londres per sumar-se a la festa que Nigel Farage, un dels grans responsables intel·lectuals i polítics del Brexit, organitza aquesta nit, a tocar del cor polític del Regne Unit. Danwsell es queixa a aquest corresponsal de la "llarga espera" que ha suposat arribar fins aquí, i desitja que "a partir d’ara poder fer grans tractes comercials amb la resta del món i també amb Europa". Declaracions que semblen calcades de les que, al llarg d’anys, han fet els parlamentaris partidaris del Brexit.   

Al seu costat, el col·lega Jo, de Birmingham, també ha fet cap a Londres aquest matí de divendres per "viure un dia històric", afirma, alhora que mostra gran gratitud per al premier Johnson. "Va dir que enllestiria el Brexit i ho ha fet." Per tant, "gran dia per a la democràcia, per a la independència, hem recuperat les nostres lleis". I espera també recuperar-ne una d'específica sobre els drets humans, potser desconeixent que n’hi ha una en vigor. D'abast europeu, és clar. La raó que dona és sorprenent: "Durant tot aquest temps he sentit que no hi havia llibertat d’expressió. Des del sector remainer ens han dit de tot, racistes, feixistes; de tot."

Just a l’altra banda de la plaça, en diagonal, es troba el petit grup de partidaris de la Unió. Mostren la parafernàlia habitual. Banderes europees, barrets, pancartes. Louise Brown també ha baixat del nord d’Anglaterra a mostrar el seu descontentament. "Soc aquí per mostrar al món que més de la meitat del país no volia que el Brexit passés. Hem estat a punt d’aconseguir un nou referèndum però les eleccions ho han impedit", es queixa amargament. La Louise duu a les mans una pancarta improvisada sobre un tros de cartró –metàfora de la desorganització del bàndol Remain, potser– en què es llegeix "Hi tornarem". Tal vegada una mostra insensata d’optimisme o només la necessitat de mantenir l’espelma de l’esperança encesa. Difícil de dir a hores d’ara. El seu discurs es veu interromput pel nou setge dels esmentats pocs brexiters que hi ha i que criden "perdedors".

En tot cas, després de 1.317 dies de debat esgotador, aquest divendres pot ser vist amb pena o joia, però també, sens dubte, com la porta d’entrada a un nou territori. Per a uns, la terra promesa, una mena de retorn a l'Imperi; per a uns altres, la dimensió desconeguda i una pèrdua dels drets que, fins ara, havien gaudit al Regne Unit com a ciutadans comunitaris.

Una de les persones que millor ho resumeix, i que també es troba a Parliament Square, és Joan Pons Laplana, un infermer català que fa vint anys que viu al Regne Unit i que ha estat guardonat en nombroses ocasions per la seva tasca al front de diferents hospitals. "Vaig aprofitar la lliure circulació de moviment per venir cap aquí per poder realitzar el meu somni de ser infermer. La meva vida la tinc aquí. A Anglaterra m’he casat, he tingut fills. Però ara la meva vida està capgirada pel Brexit”. Com ell, la de 3,6 milions de residents comunitaris al Regne Unit que desconeixen quins drets tindran a partir d’ara, fins i tot en el cas que ja hagin obtingut l’estatus d’establert.

És una més de les moltes incògnites que s'obren a les 23 h, hora de Londres, d'aquest ben tapat i gris 31 de gener del 2020. Un dia històric per al Regne Unit i per a la Unió Europea. Potser mai abans la caiguda d'una fulla del calendari havia significat tant.