El nou moment no és lluny i es diu multireferèndum constituent

Potser que deixem d’actuar com el poble lliure que encara no som, tot i el salt mental i anímic assolit d’ençà el primer d’octubre.

Potser que assumim de facto i sense vergonya que el primer embat no l’hem guanyat, si bé vam fer una esquerda important al mur del règim del 78, i que deixem d’actuar com si estiguéssim en condicions de completar ara la fita.

Potser que aturem la polseguera política que no s’aixeca més d’un pam de terra i les falses expectatives que generen discussions estèrils, simbolismes estèrils i diàlegs estèrils amb l’estat opressor. Seria més coherent assumir que de facto encara som una autonomia i actuar com a tal sense complexos, sempre i quan treballem des d’ara braç a braç en l’estratègia preparatòria del següent gran embat democràtic.

Quan un país vol anar a la Lluna, construeixen el coet tancats als angars. No els cal fer manifestacions, ni declaracions, ni cridar pels carrers que volen la lluna, ni fer actes simbòlics. Fan el coet, i quan està llest, aleshores surten a fora i passen a l’acció.

Potser ja toca fer un bany de realitat i d’humilitat i assumir que, abans de cap nou embat, cal replegar les forces, cal generar de nou el clima social i anímic de l’octubre del 17 amb les correccions que hi vam aprendre i amb una estratègia clara i comuna que és més simple i evident del que semblaria; fer el nostre coet.

Tan sols cal mirar des de l’alçada privilegiada del vol de l’àliga i contemplar el següent pas natural del procés d’alliberament nacional, un camí de sentit comú que ja està traçat i previst: el que va aprovar el Parlament, el que vol la gent, el que fins i tot ja va encarregar el President Torra a en Lluís Llach que l’iniciés amb l’equip que va formar. L’estratègia és clara doncs: recuperar aquest camí acabant-lo de bastir més a fons.

I aquest camí, el nostre coet, no és altre que atiar les brases que encara hi ha i que no s’apaguen per definir les bases del que es va votar l’1-O. Atiar-les a través d’iniciar diàlegs constituents arreu del país, autoorganitzats, centrants en dos o tres temes de gran ressò social com per exemple el canvi climàtic, la igualtat de gènere o l’habitatge, complementàriament al llarg qüestionari que ha preparat l’antic Consell Assessor pel fòrum social constituent presidit per en Llach.

Generarem així una estructura democràtica ciutadana des dels pobles i barris fins les comarques i vegueries sense precedents al món, una autèntica estructura democràtica i noviolenta extensa que ja quedarà de forma permanent pel futur i que pot incloure a molta més gent en el projecte.

Podem visualitzar per uns instants bona part del país encès i engrescat en una sèrie de diàlegs ciutadans arreu dels pobles i barris, cocreant simultàniament, de forma tangible i precisa aquest futur millor? Podem copsar la potència d’aquesta brasa que va esdevenint flama creixent?

Per fer extensives les propostes a una majoria de la població, es fa necessari un segon pla: l’organització d’un referèndum múltiple a partir de les propostes de la fase deliberativa que, amb una bona campanya comunicativa, podria superar els resultats de l’1-O.

Qui no s’entusiasmarà amb propostes fundadores d’un nou paradigma social, ecològic i econòmic perfectament viable, que ens permeterà viure a tots millor i retornar l’esperança a les futures generacions?

Podem imaginar per uns instants l’efecte que causaria, tant internament com en el panorama estatal i europeu, que hi hagi una nova data fixada al calendari on tots els ciutadans i ciutadanes estan convocats a votar com volen el país?

El multireferèndum serà la nova gran fita visible, “el nou 1-O”. Però els resultats transformadors és més que previsible que l’Estat espanyol els ignori i fins i tot persegueixi.

Per això, l’estructura democràtica prèviament creada a tot el país amb els diàlegs constituents permetrà reblar-ho amb el tercer pla: el pla de mobilitzacions pacífiques per fer respectar els resultats democràtics, unes mobilitzacions sostingudes i tutelades per la mateixa estructura ciutadana, sense dependre de líders ni d’organitzacions ocultes, fins tombar el mur dels poders que ofeguen la democràcia i que devoren el planeta i les persones.

Arribats a aquest punt, hi ha qui té por que la gent no estigui disposada a persistir durant setmanes de mobilitzacions. Això caldrà veure-ho en el seu moment, i només el poble en tindrà la resposta. Tanmateix, una cosa és en fred, en una situació de dispersió, de boira baixa, de desunió i desorientació. Però amb el clima àlgid, com s’ha demostrat, qui pot dubtar de la fermesa del nostre poble?

Molta gent desconfia també dels partits i de que estiguin a l’alçada quan arribi el moment. Aquesta por és fruit d’una mirada vella, de la dependència que encara mira enlaire cap a la política. No patiu, quan el poble es fa gran i ferm, com l’1-O, els partits s’afanyen a alinear-s’hi per no quedar-se’n fora i no perdre el protagonisme. O no es va fer el referèndum i mantenir la unitat gràcies a una determinació inimaginable del poble que va desbordar les institucions i la repressió estatal?

L’ex-Consell Assessor pel Fòrum social constituent ha elaborat un qüestionari de resposta individual sobre les bases constitucionals i ha realitzat una gran feina creant moltes Enteses territorials d’entitats promotores de debats constituents. Dependrà de si la gent, les entitats i els moviments socials tenim la mirada prou ampla i llarga pel moment històric present i ho desbordem.

Caldrà veure si estem tots a l’alçada i ho fem anar molt més enllà, prenent les regnes sense esperar el permís de partits ni d’institucions, creant una democràcia de base a cavall de temes tan motivadors com el canvi climàtic, la igualtat de gènere o el dret a l’habitatge.

Ja no s’hi valen les excuses ni la queixa infantil que els dolents són els poderosos perquè no ens salven. Tot el seu poder no els el regala ningú més que la desorganització del poble.

En aquest punt és oportú recuperar l’històric i polèmic discurs del Fossar de les Moreres de Xirinacs de l’any 2002, que clamant encès, concloïa així:

“En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista que es posi a favor del poble, ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble. L’única manera forta i noviolenta per complir el deure de la independència per via pacífica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exèrcits, no dependrem de Rockefellers, no dependrem de Vaticans, no dependrem d’instàncies foranes, com s’esdevé quan s’assoleix una independència mal feta. La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa, com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'enxaneta, el més  petit de tots, a dalt. Que la força estigui en el poble. Quan s’apropi aquell dia en què l’Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s’afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble!” 

Avui, que tots els factors són més favorables que mai i que tècnicament és viable de realitzar, no s’hi val a dubtar, no s’hi val a badar. Es temps d’estar amatents a les properes crides en aquesta direcció i de sorprendre’ns a nosaltres mateixes i al món conquerint de facto la sobirania del poble, la vera democràcia per, poc a poc, canviar-ho tot.