Canviar de llengua per cortesia?

Fins un dia concret de la meva vida, sempre havia considerat que si algú em parlava en castellà al meu país, als territoris de parla catalana, jo no havia de mantenir-me parlant en català, sinó que li havia de respondre en castellà. Per dins pensava que era una actitud universal de flexibilitat, d’acollida, d’adaptació a l’altre, de cortesia, tant si l’altre el sabia parlar com si no.

Però quelcom a dins meu sabia que aquesta actitud, per ser sana, havia de ser recíproca. I mai, o gairebé mai era l’altre del qui rebia aquesta actitud. Mai ningú m’havia dit: no, si us plau, parla’m en català, en la teva llengua, en la llengua d’aquesta terra. Al contrari, es pressuposava que sempre havia de ser jo qui canviava. I si no ho feia, com que coneixia les dues llengües, era un mal educat o un rígid.

Quan jo tenia quatre anys, la meva mare ja em feia anar a comprar. Als 70, a Cardedeu érem 5.000 habitants (ara en som 18.000); recordo que saludava a tothom pel carrer ben bé fins l’adolescència o més enllà, potser fins passats els meus 20 anys, als anys 90. A una minoria no els coneixia, però ens saludàvem igualment. A casa encara no es tancava la porta del darrere amb clau. Sempre obert, nit i dia. Però tot això és només context per dir que un dia, a la cua del forn de pa, tal i com m’havia ensenyat la mare, jo demanava la tanda: qui és l’última? I recordo encara ara que una dona, immigrant espanyola, em va dir: hàblame en cristiano. A un nen petit. Se’m va quedar gravat.

Vet aquí dues actituds anímiques contraposades: la del català, poble ocupat políticament i colonitzat demogràficament, servicial, sotmès, adaptant-se sempre al conciutadà que actua com a dominador i sentint-se culpable si no ho fa. L’altra, la de l’immigrant que no sap o no vol fer-se del color de la terra on ha anat a viure, que l’ha acollit i a la qual també ell hi ha aportat el fruit del seu treball, però que la considera una regió de la seva pàtria, ignorant la realitat nacional del lloc on és.

Nacional ve de la mateixa arrel etimològica que natural. És de la interessant i potent arrel indoeuropea “gn”, d’on surten mots com (g)nació -algunes paraules han perdut la g-, gent, generació, gen, (g)noble, gine (dona, la que engendra nació), (g)natura, geni,... La nació, com la cultura, és natural. El país és el territori, el paisatge on es desenvolupa una comunitat sigui del nivell que sigui (local, comarcal, nacional,...). En canvi, l’Estat és polític, artificial, i avui imposat.

Un dia, un amic, en Jordi, a qui vaig conèixer al Mas Blanc (St. Martí de Centelles) em va fer obrir els ulls: cada vegada que usem una llengua que està substituint l’autòctona d’un lloc, estem col·laborant en la seva desaparició. Estem normalitzant l’altra, que guanya terreny molt de pressa. Aleshores, la llengua pròpia del lloc deixa d'esdevenir imprescindible i els nouvinguts, les noves generacions, als actes públics, etc. ja no l’usen, perquè sempre hi ha algú que no l’entén i en canvi tothom entén la llengua de l’imperi que actua com a planta invasora. Les llengües invasores normalment tenen estats potents al darrera que les fan molt més fortes, tenen més prestigi, es consideren més útils i tenen molts més parlants, justament fruit de la seva actitud imperialista al llarg dels segles. Vegis si no la conseqüència d’això a tota Amèrica i Àfrica.

Com pot estar algun parlant de castellà orgullós d’haver extingit milers de llengües a tota Amèrica, tan respectables i precioses com la seva? Com pot algú celebrar això amb aires de grandesa faraònica enlloc d’avergonyir-se’n i plorar amargament per haver causat tanta aniquil·lació?

L’argument que amb una llengua comuna ens entendrem tots més fàcilment és una trampa mortal de la uniformització, mal anomenada globalització. Això relega les 4 mil o més llengües que encara algú parla al planeta a que es parlin a casa i prou.

Molta gent ignora que el bilingüisme no és sostenible: en poques generacions sempre s’imposa la llengua forta i desapareix la feble. Desconeixen els efectes nocius d'usar la llengua substituïdora en mitjans públics, en actes, en cursos o en converses grupals. L'ús a la Catalunya Sud del castellà i al Nord del francès ho consideren un dret o simplement bonrotllisme, sense adonar-se que estan contribuint, gota a gota, en la mort d’una llengua.

És més fàcil i pràctic parlar poques llengües? Potser, però a preu de matar la resta i d’empobrir el món, d’extingir el llegat mil·lenari i preciós de tantes generacions avantpassades. Cada llengua i cultura és una espècie cultural, d’alguna manera una espècie humana. El 90% d’aquestes estan en fase d’extinció per causa de l’actitud imperialista de 7 llengües i de tots nosaltres quan les usem en llocs on actuen com a invasores: l’anglès, el castellà, el xinès mandarí, el rus, l’àrab, el portuguès i el francès.

Simplement cal posar-hi consciència: cada cop que ho fem, posem el nostre granet de sorra a l’extinció, tant si ho fem aquí als Països Catalans com si viatgem on sigui. Per molt que ens resistim a voler-ho saber, el català està a la llista de llengües en procés d’extinció segons els experts. La màxima “qualsevol cosa que fem és bona si, quan ens imaginem que la fa tothom, continua essent bona” aplica de ple en l’acció ecolingüística. Si canviem al castellà amb tothom qui el parla o amb qui no entén el català, estem normalitzant la substitució. No ens hauria de fer tanta basarda l’esforç inicial de qui no entén una llengua d’un país on s’ha traslladat. És normal i natural. I és gràcies a la immersió, per dura que sigui els primers dies, que esdevindrà un nou parlant en poques setmanes o mesos.

En una ocasió, en una festa a un pis de Barcelona de comiat d’una noia sudamericana que se n’hi tornava després de més d’un any de viure aquí, jo li vaig parlar en català durant molta estona. Quasi no m’entenia, però ens vam comunicar gairebé plenament. Estava oberta i jo també. En acomiadar-nos, em va dir: gràcies per haver-me parlat en català; has estat l’únic que ho ha fet en tot aquest temps de viure aquí a Barcelona, i això no m’ha permès aprendre’l. Amb tu no m'he sentit marginada.

Hi ha gent amb ment oberta que no t’insulta ni t’ataca si li parles en la teva llengua, la del país on ets, sinó que t’ho agraeix. No és així malauradament per part de molts nouvinguts, ni de molts catalans, ni de partits que, tergiversant paraules sagrades com llibertat, promouen la substitució definitiva del català pel castellà.

Un dels viatges que més m’han aportat i marcat va ser el que vaig fer al poblat d’una família pagesa de Burkina Faso, de tradició animista. Jo anava amb la meva llibreteta anotant totes les expressions i frases que podia en la seva llengua, el moree. Evitava d’usar el francès, llengua que colonitza mentalment i culturalment mitja Àfrica. Quan jo els deia en moree el seu ritual de bon dia que entre ells es desitjaven cada nou matí en anar-se creuant pel poblat, aturant-se, donant-se la mà mentre durava i mirant-se a la cara, no s’ho podien creure; no podien evitar de riure però se’ls il·luminava la cara: els estava parlant, en la seva essència més genuïna, en la forma que expressava el que ells realment eren. Fer-te com els autòctons obre els cors molt de pressa.

A cadascú de nosaltres ens toca triar en el dia a dia entre una malentesa cortesia i practicitat que porta a l’extinció de la diversitat lingüística i cultural o l’ús amorós i ferm de la llengua pròpia de cada lloc. Independentment de quina sigui la nostra llengua mare, és hora de mullar-se, de comprometre’s, de fer discriminació positiva a tota llengua amenaçada i de fer discriminació negativa a les llengües invasores que no paren d’ocupar el planeta més enllà del seu territori nacional propi, sigui la nostra o no. Al menys en l’àmbit públic dels llocs amb llengües amenaçades; en l’àmbit estrictament privat, naturalment cadascú és ben lliure de parlar la llengua que vulgui i aquí l’ètica no hi té res a dir.