Forces de defensa en una CAT independent: Enquesta del SEM (Servei d'Estudis Militars). El retrat d'un país madur i responsable

Aquesta setmana hem tingut les dades d'una de les enquestes més singulars, per atrevida, del nostre país. És l'enquesta que fa tres anys va començar a fer, amb caràcter anual (per tant la d'enguany és la tercera) el Servei d'Estudis Militars (SEM), una associació que des del compromís per fer de Catalunya una República, s'ha especialitzat -com el seu propi nom indica- en estudiar tot el que té a veure amb possibles models per a una política de defensa per a una Catalunya independent. Dins d'aquest estudi molt complet que fa el SEM també hi trobem aquesta enquesta, que l'any 2017, per primera vegada, va voler i poder donar veu als catalans sobre com vèiem les qüestions relacionades amb la política de defensa en el marc de la independència. 

Dic és una enquesta "atrevida" perquè fins que no la va impulsar el SEM aquest tema de la política de defensa semblava un tema tabú, del que ni se'n parlava ni se'n volia parlar, però no perquè ningú no hi pensés, sinó perquè estava "segrestat" per un pensament presumptament del políticament correcte que situava una eventual Catalunya independent com un país al marge del món en aquestes qüestions. Al marge de la realitat, també cal dir. 

El súmmum d'aquest "segrest" el vam tenir amb aquella història de l'avantprojecte de Constitució Catalana que un grup de gent va redactar l'any 2016. Deien els autoanonmenats ponents i redactors d'aquella "constitució": “Catalunya no té enemics i, per tant, una política nacional de defensa i seguretat catalana no necessita un exèrcit ni del recurs a les armes". Per tota referència a les polítiques de defensa el text elaborat pel col·lectiu Constituïm contemplava una agència de defensa basada en la diplomàcia, la cooperació i els drets humans. 

En fi. Aquest "segrest" va durar fins que el SEM va tenir l'atreviment d'encarregar una enquesta per saber què n'opinaven els catalans, d'aquesta matèria. 

I ho va fer d'una manera molt i molt senzilla, molt i molt clara: al voltant de 3 preguntes, que recullen les 3 qüestions bàsiques a formular-se per un país com Catalunya en el context políticoregional en el que estem. Les 3 preguntes són: 

- En cas que Catalunya esdevingui un país independent, estaria d'acord que disposés d'unes forces de defensa equiparables a les d'altres països europeus semblants a Catalunya? 

- En cas que Catalunya esdevingui un país independent i disposi de forces de defensa, creu que una de les seves funcions hauria de ser la participació en missions de pau internacionals? 

- En cas que Catalunya esdevingui un país independent, estaria d'acord que fos membre de l'OTAN? 

O sigui, voleu que la CAT independent tingui un exèrcit, sigui membre de l'OTAN i participi de missions de pau? 

Doncs bé, des de la primera edició de l'enquesta (2017), les dades que va proporcionar van ser les d'un país normal, és a dir, les d'un país que sap ha de tenir forces de defensa, que vol estar integrat, amb els nostres socis, a l'OTAN, i que vol participar, com fan els estats europeus de referència, com Dinamarca o Àustria, en missions internacionals de pau. 

Tres anys després de que aquesta qüestió deixés de ser tabú, els resultats del 2019 són més concloents que mai: 
 

Sobre disposar d'unes forces de defensa, un 49,6% dels catalans hi estan a favor, i només un 38,7% en contra. La distància d'onze punts a favor de tenir exèrcit no s'havia assolit mai. Podem dir clarament que la meitat dels catalans ha normalitzat el que això implica per a un país independent, i assumeix i vol disposar d'unes forces de defensa.

També el suport, quan tinguem aquestes forces de defensa, a participar en missions de pau és el més alt de les tres edicions, amb un 73,4% de suports.

Finalment, el 46,4% de catalans que volen formar part de l'OTAN, davant el 35,6% que no és per a mi la dada més significativa, el millor i més contundent retrat d'una societat madura i responsable per assumir les seves obligacions i conscient del lloc en el món que ocupem i de quins són els nostre aliats.

Les dues coses més importants que ha aconseguit el SEM amb aquesta enquesta són, per una banda alliberar aquesta qüestió del segrest i silenci al que havia estat sotmesa, de la captura que n'havia fet el pensament políticament correcte i happy flower. I, per una altra banda, que, al donar-nos veu als catalans sobre aquesta qüestió, la nostra veu s'ha revelat com la veu d'un poble madur i responsable. 
I això a mi, com a independentista, m'alegra molt, perquè és una excel·lent notícia. Jo no sé quan podrem fer efectiva la independència, però sí sé que ho farem, que farem la independència. I que una de les coses que em fan estar absolutament segur de que farem la independència són coses com les que reflexa aquesta enquesta, és aquest retrat d'un poble madur i responsable. 

Si l'opinió majoritària dels catalans hagués estat la dels autodesignats com a ponents d'aquell avantprojecte de constitució pensaria que ho tenim molt pelut, perquè un poble que estigués atrapat en aquesta mena de pensament màgic, infantil, dramàticament inconsistent, de que "com no tenim enemics no ens cal exèrcit" i punto i final, és un poble tan allunyat de qualsevol realitat que em faria pensar mai no seríem capaços de fer la independència. 

I ara, un cop situades les 3 dades més importants, si us sembla entrem a analitzar les coses molt interessants que també ens explica l'enquesta, quan tractem les dades des de diferents perspectives de la societat i la nació que som. 

La primera dada que crida poderosament l'atenció, i ho fa d'una manera molt positiva, engrescadora, és que el suport a la normalitat de tenir unes forces de defensa és aclaparadorament majoritari entre la població jove (dels 16 als 29 anys), amb un 63,1 de favorables, 20 punts pel damunt del suport que té entre la població més gran, de 60 anys i més, que és la franja amb un menor suport (43,8%). 

Malgrat aquesta diferència de 20 punts, el suport a disposar d'exèrcit és majoritari a totes les franges d'edat. I que sigui la gent jove la que més clar ho té, és una excel·lent notícia. Són els que més han normalitzat la independència. 

Una altra dada del tot significativa és que el suport a disposar d'un exèrcit propi és més gran entre les dones que entre els homes: 53,6% vs 45,4%. Retrata amb claredat el compromís de modernitat i igualtat, sense prejudicis sexistes, de la nostra societat. Les dones catalanes se senten clarament i majoritàriament implicades en la nostra política de defensa. I això, aquesta dada, és tota una garantia de futur per a Catalunya. 

Des del punt de vista social, una altra dada molt interessant és que entre els enquestats estrangers aquesta qüestió té 10 punts més de suport que entre els "nacionals". Els estrangers ho viuen amb molta més normalitat. "Un exèrcit? Clar que sí, com poden no pensar que cal?" que els "nacionals", més afectats per aquesta captura del políticament correcte. 

Finalment, en aquest punt de voler o no unes forces de defensa en una CAT independent, l'enquesta reflecteix amb claredat una doble polarització ideològica: la derivada del posicionament davant la independència i la estríctament ideològica, antisistema. 

Fixem-nos com, quan creuem el Sí o el No a les forces de defensa pel sentiment de pertinença dels enquestats, en l'únic grup on el NO s'imposa al Sí és entre els que es consideren "únicament espanyols", entre els quals el Sí es queda en el 32,2%, davant un 44,1% que No ho volen. A l'altra banda, entre els que únicament se senten catalans, el Sí és del 54,4% i el No d'un 38,6%. Però el Sí, el suport a les forces de defensa és també majoritari en els tres trams d'identitats compartides (més esp que cat, igual esp que cat o més cat que esp). 

És a dir, només els ultraespanyolistes estan més en contra que a favor. La resta, més a favor que en contra, el que també és una dada de normalitat nacional engrescadora. 

I quan creuem el Sí o el No a unes forces armades pel record de vot dels enquestats, ens trobem que el No només s'imposa al Sí entre els votants de 3 úniques forces polítiques: els de la CUP, els de Cs i els Comuns. 

Aquí s'evidencia un altre cop el perfil de vot més ultra i montapollos que ha tingut Cs, en aquest 48,3% en contra i 37,3% a favor. 

Contrasta aquesta dada de Cs amb el 42,9% de favorables entre votants PP, superior al 35,4% que no. El votant del PP no vol la independència, però no és tan fatxa embogit com el de Cs, i és capaç de fer la mínima abstracció per plantejar-se, cas que finalment CAT assolís la independència, si cal tenir forces de defensa. I amb la seva resposta el votant del PP manifesta que, sobretot, és un vot d'ordre, que no sucumbeix a la negació absoluta ultra de Cs. 

Entre els votants del PSC el Sí també s'imposa, amb un 45,6%. 

I és entre l'independentisme majoritari, que representen JxCAT i ERC, que el suport a unes forces de defensa és més alt: un 56,1% i un 54,4% respectivament, davant un 39,3% i un 40,2% que no ho voldrien. 

Confrontats a aquest clar posicionament dels votants de l'independentisme majoritari, els votants de la CUP són els que més contraris a unes forces de defensa hi ha de tot el panorama polític a CAT: un 67,2% hi estan en contra, i només un 24% a favor. 

La contundència d'aquestes dades, d'aquest contrast, ens il·lumina també sobre altres coses, febleses, en relació al procés independentista derivades de la complicadíssima gestió de la nostra heterogeneïtat i, alhora, del "xantatge" al que l'independentisme minoritari ha sotmès sistemàticament al majoritari. 

El 56,1% dels votants de JxCAT i el 54,4% dels d'ERC volen disposar d'unes forces de defensa. Sobre el total de vot independentista, JxCAT i ERC representen el 90,6%. La CUP, que s'hi oposa, en relació al total de vot indepe tan sols representa el 9,4%. 

Ara imaginem que cal prendre una decisió sobre aquest tema. No podríem. La CUP és indispensable per ser majoria per la independència, però en canvi és un permanent obstacle per poder fer la independència, perquè mentre els seus diputats siguin necessaris per configurar majoria parlamentària indy i no quedar en minoria davant els partits del No (Cs, PP, PSC i Comuns), la CUP sempre ho aprofitarà per exercir xantatge sobre la majoria indy. 

I això ha desgastat brutalment l'independentisme i això està a l'arrel de molts dels problemes que ha arrossegat el nostre procés. 

Malgrat ser 90,6% de l'independentisme i que els seus votants estiguin claríssimament a favor de disposar d'unes forces de defensa, i que això conecta amb el sentiment majoritari de la societat catalana, no ho podríem impulsar, perquè la CUP, des del seu 9,4%, ho vetaria, imposaria el seu xantatge. 

Així portem des del 27S: 

- No va respectar el vot majoritari independentista i portà el seu xantatge fins imposar que Mas hagués de plegar 

- No van respectar els pactes que van fer possible la investidura de Puigdemont, i van votar sistemàticament amb Cs, PP i PSC contra el Govern independentista de JxSí. Des del xantatge de "els pactes muten" van rebentar uns pressupostos vitals per al procés 

- Van imposar una moció de confiança i passar de la DUI prevista al RUI 

- No van respectar la proposta que representava el 90% de l'independentisme ni van tenir la més mínima sensibilitat humana i patriòtica, i van impedir la investidura d'en Jordi Turull, per "autonomista" van dir. I en Jordi Turull l'endemà era empresonat, i encara hi és, entre reixes. 

No és que estigui "passant comptes". Dic tot això per exemplificar com el fet que la CUP mai hagi respectat la voluntat majoritària del 90% de l'independentisme, i hagi exercit la seva representació del 10% de l'independentisme des de l'estratègia del xantatge a l'independentisme majoritari, al 90%, és un fet que ens ha sotmès a un enorme desgast, ens ha fet perdre moltes oportunitats i és una barrera infranquejable perquè l'independentisme pugui seguir creixent. 

Quan la radicalitat antisistema del 10% de l'independentisme s'imposa a la visió social de l'independentisme majoritari, només hi guanya el postureo i la xerrameca. Quan l'independentisme majoritari, que representa al 90% dels indepes no pot fer les seves polítiques ni desplegar les seves estratègies, qui perd és l'independentisme. I la societat. 

M'agradaria que la contundència de les dades de l'enquesta del SEM en aquest punt servís perquè tothom reflexioni sobre això que està passant des del 27S. L'independentisme majoritari vol i assumeix disposar de forces de defensa en una CAT independent. Arribat el cas, si la CUP segueix tenint aquest mínim, però indispensable suport per ser majoria, imposaria a la majoria del 90% el seu xantatge i no es podria impulsar. I així amb tot. Això ha passat amb tot. 

DONEC PERFICIAM